Antoni Veciana (Reus, 1977) és filòleg amb ganes de fer treball de camp, o de mar, més aviat. Debuta en novel·la amb Nicolau (La Segona Perifèria), una obra breu i molt especial, tant de trama com, sobretot, de llengua. Veciana explora, investiga, experimenta, juga i triomfa amb una oralitat gairebé extrema, d’una puresa imperfecta i poc habitual.

El protagonista és el jove Nicolau, que fa surf damunt les rondalles, se submergeix en els mites i neda entre les llegendes marineres de la Mediterrània per portar-nos a un espai que visitem més sovint de petits que d’adults, l’univers de la imaginació. “Una pàtria empeltada de violència mítica i mundana que ens regala, però, una pau d’esperit molt atàvica i singular”, segons l’editor Miquel Adam.

Què ha pretès fer, Veciana, una reivindicació, un arxiu novel·lat, un joc? L’autor ho explica: “Tot una mica. La variant tarragonina del català és pràcticament morta i en quedem pocs parlants que hem estat incapaços de perpetuar-la. Aquesta novel·la la vaig pensar tota abans d’escriure-la. Lingüísticament ha estat similar, ja que jo penso en tarragoní, però no sempre el parlo o l’escric per la pressió de l’estàndard. He mirat d’escriure tal com penso.”

La parla dels personatges recull localismes, doncs, però també el registre mariner, que l’autor agraeix a Josep Lluís Savall i Pere Navarro. “Sempre estic en remull a la piscina o a la mar, però gairebé mai m’embarco i per això m’he hagut de documentar molt amb una llarga bibliografia del mar. Els catalans som un poble mariner, però les circumstàncies polítiques ens ho han fet oblidar.”

La feina lingüística ha estat molt treballada. “La primera versió de Nicolau era gairebé una transcripció del tarragoní oral i això l’acostava més a la mostra dialectològica que a la literatura. Havia de tallar per un costat o altre. Vaig preferir mantenir el lèxic, que pot ser més variat i, per contra, acostar tota la morfologia a l’estàndard perquè no fos tan carregosa als ulls d’un lector de qualsevol punt dels Països Catalans. M’he posat la llengua a favor de la meva veu, i no en contra.”

El protagonista és tan apassionat de l’aigua, és tan el seu medi natural, que es transforma en una sirena, terme que el diccionari només recull en femení. “Surt de la història del Peix Nicolau, l’home-peix que es troba a diversos punts de la Mediterrània. Si només recordem les sirenes femenines segurament és per masclisme”, opina Veciana.

Les històries del Nicolau, dels seus pares i la seva germana Pineda, a més de la resta de personatges del poble, de la ciutat, dels mariners i de les civilitzacions fantasioses –com Malica, que “és una metàfora d’allò que volem i que comporta sacrificis personals”– estan carregades d’un aire mític. “Els mites ens han explicat i ens expliquen, més i tot que la realitat; retraten a través dels segles les febleses humanes, i això per mi és més real que el realisme.” “M’he hagut de documentar molt i ha estat difícil perquè, com he dit, els catalans en un moment determinat vam donar l’esquena a la mar i la immensa majoria de rondalles recollides són de terra endins. Tot i això, Joan Amades, dins la seva colossal obra, té algunes pàgines dedicades a la mar que m’han estat molt útils com a punt de partida.”

Però l’obra també conté una intenció troncal. “Volia explicar la història d’una fugida interior, tenia clar l’esquelet de la nau, i les llegendes o altres narracions han estat les fustes que l’han recobert.”

Pel que fa a la resta de personatges, un d’important és la germana del Nicolau, la Pineda. “Ella no surt a la llegenda, me la trec a la butxaca com a contrapunt de persona que toca de peus a terra. El Nicolau fuig dels problemes submergint-se a l’aigua, la Pineda els encara amb valentia, i això no vol dir que no tingui pors, sinó que no s’amaga en una altra vida. De la Pineda n’hagués escrit tantes pàgines com del Nicolau, però hauria trencat el fil.” Un fil gruixut per remendar la sàrcia amb què t’atrapa aquesta novel·la.