“Mai ha deixat d’haver-n’hi, de censura”

No ho he portat. La resposta seria aquesta: “No ho he portat.” Sé que en faig vuitanta, que en són bastants, i procuro ser conscient que, davant la mitjana d’anys que viu la gent, en són uns quants. Sí que dic, tot i no tenir-ne massa consciència, que estic emprenent “l’últim camí”, però això és només una frase bonica que no vol dir res, ja que aquest camí pot ser curt, pot ser llarg... De salut, en tot cas, estic bé.

No. Faig concerts, cançons... Estic pensant, de fet, en un nou disc per al qual ja tinc el títol i unes quantes cançons que he d’acabar de triar. Penso en l’Aznavour, que tenia més de noranta anys i encara feia concerts, o en tots aquests iaios del blues que toquen fins que moren. És la meva feina, tota la vida ho ha estat, i mentre pugui la continuaré fent. L’Amadeu [Casas, guitarrista] es va morir fa un any i mig, no vaig voler buscar-li un substitut i seguim tocant en Joan Pau [Cumellas, harmonicista] i jo. Com sempre.

No m’ho plantejo gaire. És, simplement, el barri on vaig néixer. Visc en un carrer conflictiu on hi ha molt soroll. Quan ve algun convidat a dormir ja l’aviso que és probable que a les tres de la matinada es desperti quan senti passar quaranta turistes borratxos cantant. Però és un barri sorollós, aquest, i a la gent que es queixa sempre els dic el mateix: que ho és des del segle XIII i que ara ja és tard per canviar-ho. Hi ha molta pobresa, també. Són habituals els casos de gent gran que mor sola i ningú se n’adona fins que, al cap d’uns dies, algú obre la porta...

Sé com és el món en què vivim, però també que, per a la meva salut mental, estar tot el dia de mala hòstia i emprenyat no porta enlloc. Òbviament m’agradaria que les coses anessin diferent, i crec que aquest país nostre de... Bé, ara anava a dir “de merda” i no ho diré, però sí que crec que és un país on hi ha moltíssimes coses per millorar, i tinc la sensació que no es prenen les decisions que tocarien.

Estic per la independència, és clar, com no puc estar-hi d’acord? Per favor! Ho soc perquè, una, no ens deixen i, dues, perquè un país més petit és més fàcil de gestionar. Una altra cosa és que hi hagi una gent que mana que digui: “Sí, això anirà així i ho farem així.” Però, vaja, vivim en un estat en què si t’increpa un franquista no saps què dir-li perquè potser té un càrrec polític i tot. O que és delicte cagar-te en la Casa Reial i la bandera. Estem vivint amb unes mancances, moltíssimes, que els països del costat tenen superades, i això és complicat. Perquè aquestes mancances se saben però bona part de la classe política actua com si no hi fossin i ja s’haguessin superat. És aquella frase, diria, de Felipe González: “Aquí no ha pasado nada”, que ha acabat calant. Aquest deu ser l’únic país del món on, després d’una dictadura militar, s’ha fet un canvi que no ha estat cruent, i “no ha pasado nada”, la qual cosa és frustrant. A sant de què en un parlament com el de Catalunya hi ha d’haver filofeixistes asseguts? “Democràcia”, et diuen, però “democràcia” és una paraula que fem servir malament tantes vegades...

La “sensació” no, però és veritat que n’és, d’especial. Els de la meva generació vam créixer en una dictadura militar, amb tot el que això comporta. Jo vaig néixer per cantar i fer cançons. I resulta que vaig fer cançons contra totes aquestes coses. La meva inconsciència segurament em va ajudar a viure-ho a la meva manera, però no ho vaig passar bé. No estava d’acord amb el que veia i això, és clar, em va portar problemes.

És que mai ha deixat d’haver-n’hi, de censura. I és terrible. Pablo Hasél empresonat, Valtònyc a l’exili... Tot això fa evident que no hem tingut la mateixa evolució sociopolítica que a la resta d’Europa i m’angoixa, perquè no hi veig cap intent seriós d’arreglar-ho i, mentre tenim aquests cantants represaliats, continua venent-se aquesta idea que això és Europa i no és diferent que en altres llocs.

Sí, sí, era exactament així. Fins i tot a TV3 van fer un programa, que em va saber molt greu que fessin, en què sortien unes senyores que censuraven i es justificaven: “D’alguna cosa havíem de treballar!” Això fa mal, és clar.

No,mai no les vaig comptar. Em van detenir moltes vegades, tot i que una, de fet, ja és massa! Tenia fins i tot un comissari especialitzat en mi a la Via Laietana, que es deia, crec, comisario Peña. Tot i que militava al PSUC, sempre em van detenir pel fet de cantar. I a vegades es produïen situacions tragicòmiques, si es poden dir així. Et venien a buscar, et duien a comissaria i et feien una mena de tortura psicològica, amb aquestes tècniques típiques de la policia. Primer et deixaven durant hores en una habitació sense dir res i, després, n’entrava un que et tutejava i et parlava, com si fos amic teu, en català: “Res, Quico, mira: ara et duran la declaració, la firmes i ja estarem, entesos?” Jo, però, no vaig firmar mai res, i tampoc vaig pagar cap multa perquè m’hi negava, em declarava insolvent. Era plenament conscient, però, del lloc on era i del que hi passava. Molts amics hi havien estat torturats, allà dins.

Sí, sí, Peña, sempre acabava davant seu. “Hombre, Don Francisco, veo que usted se declara insolvente pero… ¿y su colección de guitarras?” “Son instrumentos de trabajo”, li contestava jo. “Ah, veo que lo tiene todo pensado”, deia...

Sí, aquesta és l’última que he comprat [ensenya la mateixa guitarra que llueix en una de les fotografies que il·lustren aquesta entrevista], que és d’un lutier molt amic meu de Sabadell, Josep Melo. És un homenatge a la Telecaster, que ell considera que és la millor guitarra industrial de la història. Va estar dos anys per fer-la i em va estupenda, és la guitarra que faig servir. Les altres són al Museu de la Música i, tot i que puc agafar-les quan vulgui, les toco molt poc.

A veure, de seguida es va tirar cap a l’eurocomunisme, no hi havia cèl·lules, cosa a la qual jo m’hi vaig posar en contra, però, bé, érem amics, fèiem accions i el meu paper era el de ser un més, col·laborar. Jo soc comunista, i mentre hi hagi gent que sigui pobra i passi gana en seré, ho trobo lògic. Em rebel·la la injustícia. Jo, però, era cantant, i el PSUC no em deixava anar a les manifestacions perquè era conegut i si la policia em veia després ja sabia on anar a buscar-me. És per això, doncs, que a manifestacions hi vaig anar a ben poques. Una que sí que hi vaig anar, però, és aquella famosa del passeig de Sant Joan [1 de febrer del 1976], la de la fotografia d’en Xirinacs. Recordo saltar tots quan van començar a hostiar-nos i, després, en un bar, dir-li a en Xirinacs: “I tu com aguantes?” I em va dir: “Jo... m’entreno!”

Em van trucar un dia del partit [el PSUC] per dir-me que vindrien dos brasilers que anaven cap a Londres fugint de la dictadura i que si els podia atendre. Van aparèixer un negre i un mulato, van veure les guitarres i un d’ells va dir: “Ostres, quantes!” Es van posar a tocar i jo pensava: “Hòstia puta, tu, que bé que toquen.” Els del partit després em van trucar per confirmar que ja havien arribat els brasilers. “Sí, tu, i n’hi ha un que toca de collons”, vaig dir-los. “Però... que no saps qui són?”, van preguntar-me. Ens vam fer amics per a tota la vida.

Sí, sobretot la Cançó en “i”, quan diu: “La policia està al servei dels ciutadans, la servilia està al ciutei dels piutadans”. Un dia vaig veure’ls fer jocs de paraules per esquivar la dictadura que patien i vaig pensar: “Quina idea més bona!”

Hi havia una persona que s’encarregava de mi i que enviava les lletres traduïdes al castellà a la censura. Ho rebien unes dones que, crec, eren les que van sortir en aquest programa de TV3 que et deia abans, on fins i tot hi sortia un comissari de Via Laietana justificant-se. M’imagino aquelles senyores llegint una lletra on es deia “la policia està al servei dels ciutadans” sense entendre res i, és clar, no hi posaven cap objecció. Durant una època vaig haver d’anar molt a la Biblioteca de Catalunya per una cosa que necessitava i allà hi havia tres paios, amb bata, que feien la censura de les pel·lícules pornogràfiques, mirant pornografia tot el dia. Quines coses, realment! La censura és una cosa terrible.

És que jo penso d’aquesta manera. Jo no diré pas “fel·lació” si vull dir “mamada”. Aquestes coses, però, tenen un preu, i jo, si no tinc determinats premis, crec, és perquè a la gent que mana no els agraden aquestes coses. Brassens, però, gran poeta, va deixar feta una cançó que es deia Fer-se donar pel cul. Aquí, però, encara hi ha coses que hem de superar i que, de fet, no sé si superarem mai.

És una anècdota sense importància. Un dels meus bons amics d’aquella època, en Xavier Serrahima, que era cosí d’en Lluís [Serrahima, autor del manifest fundacional dels Setze Jutges], em va dir que n’hi havia un que cantava Brassens en català. Era l’Espinàs i el que feia era horrorós, cosa que era normal, ja que no era cantant. I sembla, tot i que jo no ho recordo, que els ho vaig anar a dir i en Miquel [Porter] va dir: “Doncs vine a tocar-ho tu.” Jo venia del Liceu Francès i la meva primera cançó, que es deia Les putes, era en francès i estava molt influïda per Brassens, de fet.

Això és brutal, eh? Ni en Joan Manuel [Serrat] ni la Guillermina [Motta] ni jo ho sabíem, això! Si no, creu-me que hauríem muntat un pollastre monumental. En Pau era bo bo.