No fa gaire, en preguntar a una senyora si jo anava bé per trobar el Museu d’Art de Sabadell, i en no saber d’entrada com respondre’m, em va demanar perdó. “Ho sento, soc una persona molt de l’art i baixo sovint a Barcelona a veure exposicions, per això m’avergonyeixo d’haver dubtat tant per trobar el museu de la meva ciutat.” Del maleït centralisme barceloní no sempre en té la culpa la capital del país. Cal prendre rutes alternatives, en què podem trobar propostes artístiques de tant o més nivell artístic que a la metròpoli.

Aquesta reflexió ve a tomb del treball que des de fa un temps està desenvolupant l’entitat cultural La Cumprativa, de Llorenç del Penedès, per tal de ser un lloc més de referència a Catalunya pel que fa a la divulgació de creació contemporània. I més que això, fer que molts habitants de la zona no habituats a l’assistència a exposicions d’art contemporani comencin a conèixer les claus de descodificació d’aquest art per poder entendre de manera clara que també parla de les seves coses i la seva realitat. En definitiva, veure amb normalitat la convivència d’expressions populars com la música de gralles, els diables o els balls de saló amb la creació més contemporània, com passa en aquesta entitat.

L’actual proposta d’art contemporani a La Cumprativa, la quarta col·lectiva en els darrers tres anys, és l’exposició Graons. 13 propostes contemporànies (fins al 14 d’agost), comissariada per Ramon Sicart, president de l’entitat i que té a les seves espatlles una trajectòria com a galerista al capdavant de la galeria Sicart de Vilafranca del Penedès, tot i que ja fa anys que va abandonar aquesta tasca. “Amb aquesta proposta volem posar èmfasi en una expressió que habitualment és patrimoni de les sales d’art i els museus, i apropar-la a la gent del nostre entorn perquè pugui gaudir-lo i aprengui a tenir noves mirades sobre l’art”, explica Ramon Sicart.

La majoria de propostes tenen molt a veure amb l’entorn i com es transforma. En aquest sentit, la peça Manifest de contraplà, d’Olga Olivera-Tabeni, permet reflexionar sobre com les explotacions agrícoles actuals transformen el paisatge. Cristina Calderón a Maqueta per a El Ejido juga amb les formes projectades a la paret que obté il·luminant petites reproduccions d’hivernacles agrícoles. Al seu torn, Jordi Abelló recupera el mite del Minotaure amb un treball videogràfic enregistrat al laberint d’Horta.

Vicent Carda, a La ciutat perduda, evoca amb un muntatge fet amb llambordes, els antics sòls de la ciutat, ara substituïts per l’asfalt. Ro Caminal, a la instal·lació Promeses, pren com a referència el barri Gaudí de Reus per fer una reflexió sobre els habitatges socials que es van construir durant el franquisme. Utilitza un vídeo i material de construcció.

El paper és el material utilitzat per Elisa Torreira per construir un conjunt de vestits infantils de noia, als quals acompanya un enregistrament sonor. Tot plegat per denunciar la violència i el maltractament cap a les nenes.

L’aportació d’Aureli Ruiz a la mostra Graons consisteix en uns petits dibuixos sobre paper que tenen rèplica de manera efímera a les parets de l’anomenada Sala Jovent. Els grafismes evoquen arcaiques imatges.

La ucraïnesa Maria Plotnikova, que prové del món de la performance, ens en mostra una de col·lectiva presentada en forma de vídeo. La fragilitat de les relacions humanes és una de les seves preocupacions. Antoni Marqués, un dels artistes que exposen a la galeria Cànem de Castelló, que ha col·laborat en la mostra, presenta una peça evocadora d’un mal tràngol físic que va passar. També evoca una vivència, en aquest cas d’afecte animal, Michael Kirkegaard, amb la utilització de la matèria orgànica que li va deixar en morir un cavall.

Isidre Manils mostra uns suggeridors dibuixos, mentre que les fotografies de José Ferrero ens parlen de la cara amagada de les coses. Finalment Ramón Siscart, que no és cap joc ni broma de Ramon Sicart, ens explica com les cases deshabitades deixen un rastre d’objectes del passat.