Els que el van conèixer de prop asseguren que Josep Espar Ticó era un home hiperactiu. Ahir va posar punt final a la seva activitat, múltiple i incansable. Tenia 94 anys i es pot dir que tots els va invertir a treballar per Catalunya des de l’activisme cultural, perquè va estar al capdavant de moltes iniciatives encaminades a la normalització política i cultural del país.

“A mi, els rojos em van matar el pare. I, a partir d’aquí, se’m va fer un embolic mental molt gros. Em va costar fer el pas cap a una actitud antifranquista i catalanista, però, evidentment, el vaig fer. Em vaig convertir en un convers, i ja se sap que els conversos tenen una potència més gran a l’hora de defensar les seves idees.”

Nascut a Barcelona el 22 de desembre del 1927, Josep Espar Ticó es va llicenciar en dret a la Universitat de Barcelona el 1950. El 1954 es va adherir al grup Crist Catalunya, format per catalanistes cristians. Sis anys després, el 19 de maig del 1960, es va veure implicat en els Fets del Palau de la Música quan, celebrant el centenari del naixement del poeta Joan Maragall davant de ministres de Franco i encotillats per l’ordre que prohibia a l’Orfeó Català interpretar El cant de la senyera, ho va fer el públic. El primer a posar-se dret per cantar desafiant el poder franquista va ser Josep Espar Ticó.

“Més que de valentia, crec que van ser actes de potència i de convicció. Tenir grans idees és absolutament indispensable, però si al darrere no hi ha actituds que hi donin suport, les idees queden descalçades.”

També va intervenir en la campanya Volem bisbes catalans i en el Congrés de Cultura Catalana, del qual va ser gerent del 1975 al 1977, a més de membre del seu patronat. L’any 1974 va ser fundador de Convergència Democràtica de Catalunya, formació amb què es va presentar al Senat en les eleccions espanyoles del 1979, tot i que no va ser escollit.

Pel que fa a l’àmbit cultural, el 1961 va ser un dels fundadors de la discogràfica Edigsa, que fins al 1983 va publicar desenes i desenes de discos de música catalana d’intèrprets com ara Joan Manuel Serrat, La Trinca, Ovidi Montllor, Guillermina Motta, Ramon Muntaner, Joan Isaac, Toti Soler, Jordi Sabatés, la Companyia Elèctrica Dharma...

“Hi havia, en aquest terreny, un gran buit. I nosaltres anàvem, sobretot, a omplir buits. Vam aconseguir el permís amb moltes restriccions i l’amenaça que ens desautoritzarien tan bon punt féssim alguna cosa que no els interessés. Vam fer una feinada molt gran, perquè la Nova Cançó, que tot just començava, no tenia espais de difusió.” L’energia per obrir nous camins sembla que no se li esgotava i també va ser un dels fundadors del diari Avui –que va sortir el 23 d’abril del 1976–, de la revista infantil Cavall Fort –el 6 de desembre del 1961– i, també, de la distribuïdora de llibres L’Arc de Berà i de la Fundació Universal de la Sardana.

Per tot plegat, el 1984 va rebre una molt merescuda Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya; el 2001, la Medalla d’Honor de Barcelona, i el 2020, la Universitat Catalana d’Estiu li va concedir el premi Canigó.

Del 1984 al 1986 va ser secretari general del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana. “Soc molt sentimental. Penso que una llengua que té un Verdaguer, un Maragall, un Martí i Pol, un Salvat Papasseit, un Salvador Espriu, una Mercè Rodoreda..., és massa forta perquè se’n pugui concebre la desaparició. Crec fermament en el futur de la llengua catalana.” Uns 25 anys després, va aconseguir tirar endavant el Tercer Congrés Catalanista 2008-2009, que va considerar indispensable.

Com a escriptor, una mica tardà, va publicar: Amb C de Catalunya: Memòries d’una conversió al catalanisme (1936-1963) (1994), Moral de victòria: Camins per a la plenitud de Catalunya (1996), Catalunya sense límits: Memòries, 1963-1996 (2001), Petita història de Catalunya (2002), Els stops a la història de Catalunya (2003) i Em dic Catalunya i vull presentar-me (2005).

El 22 de desembre del 2020, el dia que Josep Espar Ticó feia 93 anys, el va entrevistar al seu despatx el company Guillem Vidal. Els fragments entre cometes que heu llegit en aquest article són extrets d’aquella conversa, en què es declarava optimista. “Si no hagués tingut un tarannà optimista, no hauria fet res de tot el que he acabat fent. M’hauria quedat a casa”, va assegurar. I sobre la independència, veient com han anat les coses, ho tenia clar: “Deixem-nos de si hi arribarem o no hi arribarem. El que cal és anar-hi. I nosaltres hi anem!” Bon viatge.