Música Antiga de Girona dedica l’onzè disc a la Setmana Santa barroca

Música Antiga de Girona acaba de publicar l’onzè CD, titulat La Setmana Santa de la Girona barroca, que inclou deu composicions de tres mestres de capella de la catedral de Girona, Manuel Gònima (Lleida, 1710-Girona, 1792), Josep Gaz (Martorell, 1656-Girona, 1713) i Francesc Soler, de qui es desconeixen la data i el lloc de naixement i que va morir a Girona el 1688. El disc es va gravar en directe durant el concert que Música Antiga de Girona va oferir el 12 de desembre passat a l’Auditori de Girona, sota la direcció de Marc Díaz Callau. La majoria de les partitures originals es conserven a l’arxiu capitular de Girona, excepte quatre que es troben a la Biblioteca Nacional de Catalunya. L’edició dels textos poètics ha anat a càrrec d’Albert Rossich, catedràtic de filologia catalana de la UdG.

En el concert enregistrat per a aquest disc, Música Antiga de Girona va incloure Laia Frigolé (soprano I), Lorena Garcia (soprano II), Hugo Bolívar (contralt), David Hernández (tenor), Daniel Regincós (violoncel barroc), Albert Bosch (llaüt barroc) i Marc Díaz (orgue positiu i direcció). La portada del disc reprodueix un fragment del vitrall del segle XIII descobert el 2019 a la catedral de Girona durant la restauració de la capella de Sant Martí i Sant Francesc, concretament un detall de la crucifixió.

El president de l’associació Música Antiga de Girona , Jaume Pinyol, és l’autor dels textos que contextualitzen aquesta “recopilació de cants no litúrgics del període 1682-1774”, al llibret del CD. Pinyol destaca una singularitat d’aquestes obres i de la Setmana Santa, no només a Girona sinó a gairebé tota la Península: “De la mateixa manera que en la processó de Divendres Sant a Girona no es fa cap al·lusió a la resurrecció, tampoc no hi ha cap partitura dedicada a la Pasqua entre les 750 que es conserven a l’arxiu de la catedral, mentre que compositors europeus de diferents confessions, com ara el luterà Bach i el catòlic Haydn, sí que li van dedicar grans obres. Crec que aquesta excepció ibèrica s’explica pel fet que, en una situació de tipus feudal, és més important donar un sentit al dolor, justificar-lo teològicament, que no pas cantar l’alegria de la Pasqua”.

Pinyol hi afegeix que les obres incloses en el disc “mostren la divisió gironina entre tres grans corrents d’espiritualitat: els escolàstics, que eren els jesuïtes i dominics, i que defensaven que la misèria humana connatural podia ser salvada sempre que es demanés perdó; els carmelites, que creien que l’amor ho pot tot, i la congregació dels Dolors, que apostaven per la teatralitat del patiment de Jesús en la creu. Després de Napoleó, aquestes tres tendències acaben instaurant partits polítics, també sorgits arran de lluites nobiliàries”.