Hi ha una certa literatura que n’ha fet prou de conèixer els detalls més escabrosos de la vida d’Artemisia Gentileschi o de Frida Kahlo per cobrir l’expedient de l’aportació de les dones al món de l’art, però la literatura seriosa, que és la que mai no està prou satisfeta de si mateixa, no deixarà de buscar als racons més amagats dels magatzems dels museus, a les golfes dels casalots abandonats i, també, als arxius on es guarden les revistes que ja no s’editen perquè uns altres noms, fins i tot els d’aquelles que van tenir vides anodines, surtin a la superfície. El treball d’investigació d’Elina Norandi al voltant de les dones artistes que van trobar espai a les pàgines de la revista Feminal, editada a Barcelona a principis del segle XX, és d’aquesta classe de literatura, més oberta a la complexitat i la sorpresa, i no es pot pas dir que l’esforç hagi estat inútil: ha permès inventariar més de setanta noms, encara que de més de la meitat no es té altra informació que aquesta seva fugaç aparició a la premsa.

De moment, la majoria són noms i prou, i els lectors escèptics estaran temptats d’acusar aquesta classe de recerques de falta de rigor pel fet de basar-se en el buidatge indiscriminat, sense sotmetre’l al criteri “superior” que emanaria de la qualitat de l’obra, de l’èxit obtingut o de la influència que hagués exercit en generacions futures. Però aquestes són les categories que regnen en els estudis de l’art convencionals, bastant ineficaces per sospesar el treball d’unes dones que no van disposar de les plataformes adequades per posar a prova el seu talent i a qui, per tant, es van negar les possibilitats de triomfar i encara menys de deixar cap empremta.

Feresa de silenci. Les artistes a la revista ’Feminal’, 1907-1917, l’exposició que presenta el Museu d’Art de Girona (MD’A) fins al 26 de febrer, s’ha d’entendre com una prospecció, a un segle de distància, dins d’una generació esborrada de la història. Els tres àmbits en què l’ha organitzada Elina Norandi, que el 2017 ja va tenir cura per al mateix MD’A de l’exposició d’Olga Sacharoff, reflecteixen de fet tres estadis del silenci feroç de què parla Dolors Monserdà al poema “L’estrella”, d’on prové el títol: el silenci que ja han trencat les artistes que han començat a ser reconegudes, com Lluïsa Vidal, Pepita Teixidor, Lola Anglada o Laura Albéniz; el de les que a penes són un murmuri encara pendent de desvetllar, el grup més nombrós, dins el qual hi ha Visitació Ubach, Elvira Malagarriga, Rafaela Sánchez Aroca o Emília Coranty, i aquella subcategoria especial de les senyores i filles de tal, com Lluïsa Denís, Manolita Piña, Maria Oller i Maria Rusiñol, i finalment el silenci preservat en la intimitat d’unes artistes de les quals només coneixem l’existència gràcies a l’estima amb què els descendents n’han conservat l’obra, com la mallorquina Pilar Montaner (potser el gran descobriment de l’exposició), Francisca Rius Sanuy i Aurora Folquer.

Totes són aquí perquè un moment o altre van merèixer una ressenya o un reportatge a Feminal, la primera revista de Catalunya destinada específicament al públic femení, fundada el 1907 sota la direcció de Carme Karr com a suplement mensual de La Ilustració Catalana. En els seus deu anys d’existència, fins al 1917, va ajudar a donar visibilitat a 74 artistes, entre pintores, escultores, cartellistes, il·lustradores i, en un nombre menor, exlibristes, esmaltadores o fotògrafes, de les quals 24 eren estrangeres, com les poloneses Mela Muter i Olga Boznanska, les franceses Clémentine-Hélène Dufau, Élisabeth Sonrel i Suzanne Leloir, i la belga Juliette Wytsman. Per comprendre la dimensió del desastre a vegades convé recórrer a la vulgaritat de les xifres: de dues terceres parts de la setantena d’artistes que van aparèixer a Feminal, només se’n coneix un breu apunt biogràfic, un retrat, alguna obra reproduïda; de prop d’una quinzena, no se’n sap res més que el poc que en va dir la revista, justet per apuntar-ne el nom, i només una dotzena han estat revalorades en estudis monogràfics o exposicions recents que Elina Norandi detalla en el catàleg, en un acte de reconeixement als investigadors que l’han precedit i a qui, amb una generositat no gaire habitual, cedeix també la paraula.

D’entre les catalanes, Lluïsa Vidal és sense cap dubte la més estudiada, gràcies a la feina pionera de Nancy Rudo el 1996 que va culminar en la importat retrospectiva del MNAC el 2016. El seu fabulós retrat de la violoncel·lista Frasquita Vidal Puig (1909), amb la violenta diagonal platejada del vestit, obre de fet l’exposició, al costat de Pepita Teixidor, la primera dona artista que va merèixer un monument, al parc de la Ciutadella, encara que al cap de cent anys l’abandonament l’havia deixat en un estat deplorable. Moltes pintaven flors –apoteòsiques com les de Maria Lluïsa Güell, japonitzants com els Blauets de Frederica Bonay o els estudis botànics de Teresa Lostau–, i feien puntes i brodats, però quines flors, quins brodats! Els dissenys decoratius de Francisca Rius podrien rivalitzar amb les estampacions avantguardistes de Sonia Delaunay, i les il·lustracions de Laura Albéniz, Maria Rusiñol i Maria Oller haurien pogut donar fruits molt més duradors si no haguessin estat tan ocupades divulgant l’obra dels seus famosos pares i haguessin fet més cas del plat deliciós de Lluïsa Denís, esposa de Rusiñol, amb el lema “No estic per flors ni violes”.