Què tenen en comú la casa Tosquella de Barcelona, el monestir de Sant Ruf de Lleida i el recinte fabril de La Tabacalera de Tarragona? Doncs que tots tres estan en un estat de conservació tan penós que si no s’actua, i més d’hora que tard, acabaran desapareixent. Acostumats a les guies de viatge que mostren la cara més bonica del patrimoni cultural, la historiadora de l’art Raquel Álvarez ha fet just el contrari, ensenyar-ne les vergonyes en el llibre 101 monumentos que tus hijos, tal vez, ya no verán (editorial Alhenamedia), un dels recorreguts més tristos per l’Estat espanyol.

La particular ruta si se’n pot dir turística que proposa Álvarez només és una selecció de l’enorme llista vermella de l’associació Hispania Nostra, actualment integrada per 1.180 béns patrimonials que el pas del temps i la desídia dels seus propietaris (públics i privats) han posat al límit del precipici. De Catalunya n’ha triat tres; del País Valencià (d’on ella és la delegada d’Hispania Nostra), set; de les Illes Balears, un... I dalt del podi, s’imposen les dues Castelles i Aragó amb vint i deu llocs alarmants, respectivament.

Però no per menys presència en la guia Catalunya pot presumir de res. Per començar, perquè si examinem bé la llista vermella d’Hispania Nostra, hi trobarem 31 elements en perill (dotze a Barcelona, set a Girona, també set a Tarragona i cinc a Lleida).

De la casa Tosquella (Vallirana, 93), de l’arquitecte Eduard M. Balcells, en poden parlar les persones que aquest cap de setmana la van visitar en el festival 48h Open House, amb llàgrimes als ulls en comprovar el seu deteriorament. “No deixa de ser contradictori que a Barcelona, on el moviment modernista i les obres de Gaudí, Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch han sigut declarades patrimoni de la humanitat per la Unesco, hi hagi un edifici modernista que es troba a la llista vermella d’Hispania Nostra”, escriu Álvarez en el seu estudi. De fet, és gairebé un miracle que continuï dempeus, i això només és gràcies a la seva última inquilina, que es va enfrontar i tot a la seva família, la propietària de la finca, per impedir que les excavadores l’arrasessin. Va morir el 2018, un any després la torre ja estava a la venda a Wallapop i l’any passat la va comprar l’Ajuntament de Barcelona. Una bona notícia sense, però, la seva necessària, urgent, rehabilitació resolta.

Ens hem oblidat de dir que la casa Tosquella està protegida per la normativa en el seu grau màxim (bé cultural d’interès nacional), però llastimosament això no és garantia de gairebé res per salvar-la. Que ho preguntin també a les pedres supervivents de Sant Ruf, el primer monestir d’estil romànic de Lleida atribuït al mestre Pere de Coma, el mateix de la Seu Vella. El seu desolador diagnosi és aquest: “Total estat de ruïna i una gran part esfondrada.” Afegim-hi l’espoli i les pintades que ha anat sofrint amb els anys d’abandonament. Un bri de llum va semblar que sortia el 2017, quan els seus propietaris, uns particulars, van cedir-ne l’ús per quinze anys a la Paeria. Llavors l’alcalde era Àngel Ros (PSC), ara ho és Miquel Pueyo (ERC). Algú ha mogut un dit per restaurar el monument? La resposta, terrible, és al llibre d’Álvarez, i amb un avís: l’acabarem perdent.

Tarragona no és només Tàrraco i això s’oblida sovint a l’hora de donar valor a altres llegats patrimonials que no són el romà. Sobretot els més recents, que en l’antiga fàbrica de La Tabacalera hi tenen una mostra magnífica. La primera pedra es va posar el 1923, l’activitat hi va començar el 1932 i es va acabar el 2007. Dos anys abans el consistori va moure fitxa i va adquirir-la. Una part la va adequar per a usos culturals. Però només una petita part. El 2018 Hispania Nostra ja la va posar a la seva llista vermella. Però els responsables polítics, com si sentissin ploure: el sector del recinte desatès continua igual o pitjor.

Ho va tenir difícil, l’autora, per fer l’inventari final amb tant material per escollir? “Molt”, admet, perquè a més es va marcar un criteri estricte: en la ruta no volia que hi figurés cap monument que les visites poguessin malmetre encara més, ni cap monument que pel seu deplorable estat posés en risc els visitants. L’objectiu de la publicació és lluminós: “Que la societat apreciï el patrimoni que té més a prop, que entengui que no és només cosa d’estudiosos, tècnics i polítics, i que es mobilitzi quan el vegi perillar”, rebla Álvarez