Sopa i amics fan bullir el Sant Jordi

Després de les seves gestes l’any 1991, amb Sau, Els Pets i Sangtraït, i el 2011, quan, en una fita que ningú, començant per ells mateixos, imaginava, s’hi van estar tres dies seguits, Sopa de Cabra es van retrobar ahir amb el Palau Sant Jordi, en un final de gira del trentè aniversari de Ben endins, supervendes del rock català, que va reunir 15.000 espectadors i que va ser compartit amb un ampli reguitzell de músics convidats, tots sense excepció més joves que ells.

Regust de triomf i reconeixement intergeneracional, doncs, en una nit que va servir per constatar, per si algú encara en dubtava, que Sopa de Cabra són la versió catalana d’aquells clàssics del rock resistents com una pedra que, sigui quina sigui la moda del moment, la del pop costumista, la de Rosalía o la de les anomenades per alguns “bandes de trompetes”, continuen sent capaços de reunir en els seus concerts veritables multituds.

Gerard Quintana, després que hagués estat sonant per megafonia una versió de Stairway to heaven de Led Zeppelin, com sempre, va donar la benvinguda a tothom amb el crit de guerra habitual (“Bona nit, malparits”) i, després de dues cançons, Tot queda igual i Bloquejats, la munió de convidats va començar a desfilar per l’escenari: Guillem Solé, de Buhos, el primer, ho va fer cantant allò de “no m’agrada que me’ls toquin quan estic dormint” a Blujins Rock; Ginestà i The Tyets –en el seu cas, com en el d’altres convidats de la nit, encara faltaven uns quants anys perquè neixessin quan Sopa de Cabra va enregistrar Ben endins a la Sala Zeleste– s’hi van afegir després amb Mai trobaràs; i Xarim Aresté, peça important de Sopa de Cabra en aquells concerts de retorn del 2011, es va retrobar amb el grup tot prestant serveis a No vull canviar de pell. Bon so, immensa pantalla al fons de l’escenari per conquerir la família asseguda a la graderia més llunyana del Palau, i himnes de volada intergeneracional com El carrer dels torrats i Si et quedes amb mi, que Gerard Quintana va cantar amb Suu després de carregar contra “la premsa del cor” i reivindicar que “ara mateix no hi ha res tan revolucionari i subversiu com l’amor”.

Quintana, Josep Thió, Cuco Lisicic, Pep Bosch i els seus aliats, amb més que un bon estat de forma tot i vorejar tots ells la seixantena, tal vegada van reviure vells temps al local d’assaig amb L’estació de França i La balada de Dicky Deeming i, a continuació, després dels primers crits entre el públic amb el nom del grup, Els Amics de les Arts van irrompre enèrgicament a l’escenari per cantar, davant d’un públic en què ja no quedava ningú amb el cul al seient, un dels altres trumfos de Ben endins: Sota una estrella.

Torn, a continuació, per a David Rossell (Brams) i Alfred Garcia, buscant complicitats amb Gerard Quintana a El boig de la ciutat, i per recordar –amb Seguirem somiant, feta amb Els Catarres– qui era molt més que el guitarrista del grup quan Sopa de Cabra van presentar Ben endins l’any 1991 al mateix Sant Jordi: Joan Cardona, Ninyín, així com també a “Pau Riba, Amadeu Casas, Joan Vinyals, Charlie Watts, Marc Grau i Carles Sabater”.

Xarim Aresté, tot seguit, es va reincorporar a l’escenari per viure un dels moments més intensos de Ben endins i, també, d’ahir a la nit: Guerra, de Bob Marley, una cançó, va dir Quintana, que “malauradament té més sentit que mai continuar cantant”. Nou record per a Joan Cardona, aquesta vegada també per al seu germà, abans d’El sexo, que va posar en relleu que, si s’ho proposen, Sopa de Cabra poden sonar encara com una creïble banda de rock & roll; un L’Empordà amb el públic donant-ho tot i cantant cada vers de la cançó; No tinguis pressa, i Podré tornar enrere, amb mòbils encesos i Judit Nedderman i David Carabén (Mishima) cantant amb Quintana una cançó, va dir el gironí, que aquest estiu ha fet quaranta anys i que ell, aleshores entre el públic, ja veia tocar a Copacabana, el primer grup de Josep Thió.

Reconeixement, a continuació, a Òscar Camps i Open Arms quan, per uns instants, Sopa de Cabra van deixar de mirar enrere per fer valer una mica el disc que van publicar l’any 2020 (La gran onada, del qual van recuperar Farem sortir el sol i Fronteres, compartida amb Núria Moliner); visites, aquesta vegada, de Joan Dausà (El far del sud) i Ramon Mirabet (Els teus somnis), i una cançó, Cercles, quan ja s’estava a punt d’arribar a les dues hores de concert, que fan palès que Thió, dècades després de la fundació del grup, és capaç encara d’escriure temes ben rodons.

Per al final, Si et va bé, Camins i una altra vegada L’Empordà, aquest cop en versió acústica i la quinzena de convidats cantant-la en plena comunió. Quantes vegades la devien cantar, tots ells, en els seus primers grups o els dissabtes a l’esplai!

Un altre Sant Jordi pletòric, en resum, per afegir a la trajectòria de Sopa de Cabra i adonar-se que la munió d’èxits del grup, d’ençà de l’ara festejat Ben endins, no ha deixat mai de ressonar ben fort en les generacions de músics catalans que hi ha hagut des d’aleshores. Agradi o no, uns clàssics.