En un USB

Mari­ano Pen­sotti va voler tras­lla­dar un cert opti­misme i ima­gi­nar que el món roda­ria el 2050. L’obra es va crear en plena pandèmia i això el va com­mi­nar a can­viar el sen­tit dels rellot­ges de la seva dra­matúrgia, sem­pre obses­si­o­nada amb el pas­sat. Los años explica la peripècia d’uns amics ide­a­lis­tes del 2020, alhora que inse­reix el resul­tat d’aque­lles deci­si­ons el 2050, en un espai pràcti­ca­ment clònic. El salt de les actrius (fent de nar­ra­dora, mare i filla o bé de la mateixa dona en 30 anys de diferència) con­trasta amb la pas­si­vi­tat mas­cu­lina: el pro­ta­go­nista s’inter­preta amb dos actors. I quan els del 2020 sal­ten al 2050 ho fan repre­sen­tant altres papers.

La peripècia és diver­tida i l’esce­no­gra­fia és prou espec­ta­cu­lar. També és cert que el dis­po­si­tiu fun­ci­o­na­ria igual­ment sense tants tràilers de mer­ca­de­ria. La història atrapa, diver­teix (amb gags com ara els arxius guar­dats en un USB; a veure qui seria capaç d’obrir un disc dels que es feien ser­vir el 1990!, de la mateixa manera és ima­gi­na­ble sos­pi­tar que els USB seran uns altres for­mats cadu­cats) i, molt pun­tu­al­ment, revela la para­doxa. Hi és el canvi climàtic; es jus­ti­fica la cana­lla que s’espa­vila vivint en caus i fal­si­fica el que faci falta; es reflec­teix el canvi de bufanda política (amb l’apa­rició del Par­tido de la Nueva Colo­nia), del com­promís al con­ser­va­do­risme més ranci. Però tot passa en aquesta mena de façana de la Rue del Per­cebe, 13, no impacta en la consciència de l’espec­ta­dor: l’art és aquell ele­ment que pro­voca reflexió (for­mal i social) i entre­te­ni­ment, alhora. Aquest bon tre­ball acto­ral (amb un Raúl que es busca i s’espera i cada espec­ta­dor deci­dirà el final) acaba sent un relat entre­tin­gut. El tea­tre suporta mala­ment la vir­tu­a­li­tat d’un arxiu a un USB. Sigui el 2020 o el 2050.