El galerista més viu

La revo­lució de l’art del segle XX va tenir lloc en un espai minúscul de 16 metres qua­drats. I no, no par­lem del taller de cap artista arrau­xat, sinó d’una gale­ria semi­o­culta (no tenia ni apa­ra­dor) que va obrir el 1907 a París Daniel-Henry Kahnwei­ler (1889-1979). Fill d’una família de ban­quers jude­o­a­le­ma­nya, va ensu­mar tot d’una el talent dels cre­a­dors cubis­tes quan eren uns des­co­ne­guts en els cer­cles artístics. “Què se n’hau­ria fet de nosal­tres si Kahnwei­ler no hagués tin­gut aquest sen­tit dels nego­cis?”, es pre­guntà l’artista més mimat pel gale­rista, l’artista que va supo­sar “el xoc” de la seva vida: Picasso.

Els genis no es fan sols. Ni el de Picasso, ni el de Juan Gris, ni el de Fer­nand Léger, ni el de Paul Klee, ni el d’André Mas­son... Quant temps fa que no veuen a Bar­ce­lona, si és que l’han vist mai, una reunió d’obres de pri­mera línia de tots aquests cre­a­dors? Volen estar davant de l’obra que va ins­pi­rar el nai­xe­ment del terme cubisme? És un Geor­ges Bra­que que el crític d’art que la va veure només va tenir esma de dir: “Això què són, uns cubs?” L’ocasió la tenen ara al Museu Picasso, que ha dedi­cat dues plan­tes de la seva seu a l’expo­sició Daniel-Henry Kahnwei­ler. Mar­xant i edi­tor (fins al 19 de març), extra­or­dinària, de prin­cipi a fi, la pri­mera apor­tació bar­ce­lo­nina al pro­grama de cele­bració inter­na­ci­o­nal del 50è ani­ver­sari de la mort de Picasso, que es com­plirà el 8 d’abril del 2023.

El mate­rial artístic prin­ci­pal pro­ce­deix de la donació que Louise i Mic­hel Lei­ris (ella, fillas­tra i hereva del gale­rista; ell, el repu­tat poeta del grup dels sur­re­a­lis­tes) van fer el 1984 al Cen­tre Pom­pi­dou. Més d’un cen­te­nar de peces dels fons de la històrica gale­ria, mai exhi­bi­des jun­tes, mol­tes de les quals deco­ra­ven les estan­ces de les cases de Kahnwei­ler.

Mol­tes, també, super­vi­vents dels dos cru­els embats deri­vats de les tragèdies del segle XX que van afec­tar pro­fun­da­ment la tra­jectòria, i la vida mateixa, del gale­rista. L’un, pel fet de ser ale­many; l’altre, pel fet de ser jueu. El més demo­li­dor va ser el pri­mer. Durant la Pri­mera Guerra Mun­dial, l’Estat francès li va requi­sar totes les obres, més d’un miler, amb l’eti­queta de “béns ene­mics” per, en aca­bar el con­flicte, sub­has­tar-les en el marc de la política de repa­ra­ci­ons que es van impo­sar a Ale­ma­nya. “Kahnwei­ler va fer tots els pos­si­bles per com­prar el que eren les seves pròpies pos­ses­si­ons, però les pèrdues van ser enor­mes”, explica la comissària de l’expo­sició, Bri­gitte Leal.

No es va ren­dir i va obrir una segona gale­ria “des de zero”, lla­vors amb el nom Simon, gràcies a cli­ents que li van dei­xar diners. Picasso, sem­pre ambiciós ell, va deci­dir can­viar de mar­xant, un més poderós Paul Rosen­berg. Kahnwei­ler no va tenir més remei que rein­ven­tar-se tot incor­po­rant nous noms, també bri­llants, com Henri Lau­rens.

El final d’aquesta segona etapa va arri­bar amb la França ocu­pada pels nazis. “Aquest cop, però, no el van aga­far d’impre­vist. Abans que li con­fis­ques­sin les obres, en va ama­gar una part”, relata Leal. A més, va tor­nar a can­viar el nom de la gale­ria, ara Louise Lei­ris. La seva fillas­tra, a més d’apor­tar-hi el nom, va al·legar els seus orígens aris (la dona de Kahnwei­ler era fran­cesa) per blin­dar-se.

De nou no es va ren­dir. “Per què? Perquè era molt més que un gale­rista. Per sobre de tot era una per­sona de cul­tura. D’esquer­res, paci­fista, euro­pe­ista i cultíssim, creia en la idea de lli­ber­tat, que és al cen­tre de les avant­guar­des.” I això, con­ti­nua dient Leal, és l’ànima de l’expo­sició: “Va molt més enllà de les obres impor­tants. Hi regna l’espe­rit de l’amis­tat, les con­vic­ci­ons huma­nis­tes i l’amor a l’art.”

Picasso aca­ba­ria tor­nant al seu cos­tat després de la Segona Guerra Mun­dial. A la paret que obre el recor­re­gut expo­si­tiu el veiem, el 1957, fent-li un retrat en un ten­dre repor­tatge fotogràfic. L’autora de les imat­ges va ser la seva com­pa­nya Jac­que­line Roque. La model en el paper de cre­a­dora, per un cop.

Per què una expo­sició de Kahnwei­ler a Bar­ce­lona? Només, que ja és molt, pel seu vin­cle amb Picasso? Doncs, no, per això i per molt més. L’ago­sa­rat gale­rista també va repre­sen­tar dos artis­tes cata­lans. A la pri­mera gale­ria, a Manolo Hugué, a qui a par­tir del 1913 va apor­tar una esta­bi­li­tat econòmica clau per poder desen­vo­lu­par la seva car­rera. Al jardí d’una de les seves cases, Kahnwei­ler hi tenia un Hugué preciós. El Pom­pi­dou l’ha res­tau­rat ara perquè llu­eixi a can Picasso molt a prop d’unes xilo­gra­fies de l’escul­tor que el gale­rista va donar al MNAC el 1971. Tres anys abans havia ofert una con­ferència sobre Picasso al seu museu. Amic dels gale­ris­tes Gas­par, va pro­veir-los d’obres, que tenia en exclu­siva i era molt recelós de dei­xar, perquè pogues­sin orga­nit­zar la pri­mera expo­sició del geni mala­gueny durant la dic­ta­dura. Kahnwei­ler esti­mava Cata­lu­nya? Kahnwei­ler esti­mava Cata­lu­nya.

Josep de Togo­res va tenir el seu moment de glòria a la segona gale­ria. El mar­xant el va fit­xar quan es moria de gana. Havia mal­vis­cut pin­tant parets fins que el pin­tor Marian Espi­nal, que se’l va tro­bar des­em­pa­rat a París, li va donar diners per com­prar teles i olis amb què va crear les obres que van ena­mo­rar Kahnwei­ler. Li va orga­nit­zar una expo­sició indi­vi­dual que va ser tot un èxit. Un dels col·lec­ci­o­nis­tes que van viat­jar a París per veure-la va ser Lluís Plan­diura. Li va com­prar tres obres, avui feliçment al MNAC.

Hi ha molt a veure en aquesta expo­sició. Molt a des­co­brir i, en sin­to­nia amb les parau­les de Leal, molt a esti­mar.