A l’Orà colonial, “la cinquena ciutat de França”, hi vivia una nombrosa comunitat de valencians arribats a Algèria des de finals del segle XIX, molts dels quals encara es relacionaven en català amb prou naturalitat al barri de Saint-Eugène on es concentraven. Com el comissari Roger Ferrandis, a qui sovint, quan pregava, “li tornava la llengua de la infantesa” com un amarrador enfront de la maldat del món. En aquest ambient mestís i multicultural de mitjan anys cinquanta on encara es parlava àrab, francès, castellà i català, situa Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) la seva última novel·la, El diable es va aturar a Orà (Empúries), presentada com un artefacte amb tots els ingredients del gènere negre (la parella de policies, l’assassinat atroç, la melancolia d’una investigació que revela més d’ells mateixos que de la naturalesa del crim) però que, com sol passar en la literatura de l’escriptor nord-català, guarda un altre pinyol a dins que té molt a veure amb la nostàlgia de la pròpia infància i la fascinació per unes ciutats colonials que havien arribat a ser més modernes que les orgulloses metròpolis d’Europa. També hi juga un paper el seu temperament “conservador”, en tots els sentits de la paraula: “Soc el conservador d’una llengua que agonitza aquí a dalt”, diu Bezsonoff, que exhibeix amb cert honor el fet que hagués estat concebut a Algèria (“els mesos passats al ventre de la mare deuen comptar per a alguna cosa”) i que fos criat, amb la separació dels pares, a casa de l’àvia perpinyanesa (“és per això que parlo i escric en català”).

La peripècia policial de la novel·la és, doncs, una mena d’“embolcall” per sostenir l’atenció del lector, mentre que per a aquest escriptor el més important és fer reviure una època i un escenari, que no li ha calgut visitar, perquè al capdavall “el que descric no existeix”. Això sí, revela que la seva “arma secreta” és la guia telefònica del departament d’Orà, d’on obté adreces, establiments i noms de l’època. “Perquè la petita màquina de somnis es posi en marxa, he de tenir un lloc al cap abans de posar-me a escriure.” I l’Orà de la postguerra, que de tant europea a vegades recordava Niça, encaixa de ple en el seu imaginari, com el Saigon que apareix en altres llibres seus, com en l’anterior a aquest, L’amor, la guerra i altres ocupacions (Sidillà). “Són ciutats molt novel·lesques, un tresor literari que no comprenc com és que no s’ha aprofitat més”, es lamenta Bezsonoff, que elogia la bellesa de L’amant, de Marguerite Duras, ambientat a Indoxina, però sospita de l’Orà que dibuixava Albert Camus, algerià de naixement, a La pesta: “Encara que fos una al·legoria, hi sorprèn l’absència de musulmans. El mateix Camus no sabia ni un borrall d’àrab.”

A El diable es va aturar a Orà hi són des del principi, perquè la primera noia que el comissari Ferrandis i l’inspector Maurice Bensoussan, jueu berber, troben mutilada i amb una esvàstica esgarrapada al front és la petita dependenta dels magatzems Prisunic Sylvie Halluin. “El món és dolent, i la gent encara més, i això s’ha de saber”, afirma Bezsonoff, que s’ha inspirat en un cas real que va tenir lloc als anys setanta i que havia començat a escriure fa deu anys, amb personatges i una localització diferents, abans d’abandonar el projecte al calaix. “No soc inventor d’històries, al contrari del portentós Sánchez Piñol”, confessa. El seu somni literari seria “escriure una barreja de Casablanca i Mary Poppins, per rebatre la lletjor del món”.