Quines exposicions recordarem d’aquest any? Què ens ha fallat o ens ha faltat? Ho hem preguntat a deu persones del món de l’art. Com a conclusions, el país és més gran que Barcelona, l’art de les dones ens ha il·luminat com mai i la precarietat no ens permet pensar en gran.

Juan C. Bejarano, historiador de l’art

“Un any més, el programa d’exposicions a Catalunya ha resultat ser discret i decebedor, una decadència que ha esdevingut habitual des de fa una dècada. El baix pressupost que s’hi dedica des de Cultura pot explicar una inèrcia excessiva cap a allò local, contemporani i fotogràfic, amb poques escapades vers propostes més internacionals, històriques i/o en altres manifestacions plàstiques. En aquests casos, el resultat acostumen a ser mostres de poca volada, amb obres poc representatives i/o en formats reduïts. Partint de la base que no s’han pogut veure totes, serem positius i parlarem del millor. Possiblement, les dues exposicions més reeixides van obrir l’any i el tanquen ara: L’enigma íber, al Museu d’Arqueologia, i Daniel-Henry Kahnweiler, al Museu Picasso. Propostes rellevants van ser La màquina Magritte, al CaixaForum de Barcelona (tot i ser la versió abreujada del Thyssen de Madrid); Feresa de silenci. Les artistes a la revista Feminal, al Museu d’Art de Girona, una fita en els estudis de gènere, i Adolf Mas. Els ulls de Barcelona, al centre KBr, reveladora.”

Fina Duran, historiadora de l’art i curadora d’exposicions

“Quan entres en una sala d’exposicions amb la idea preconcebuda i el convenciment d’anar a veure quelcom conegut, i ho fas quasi com un petit homenatge a l’artista, però de sobte en surts remoguda, inquieta i plena de nous descobriments, és quan veus clarament que hi ha artistes majúscules a qui el pas del temps no ha fet perdre ni un bri de la seva força. És el cas d’Amèlia Riera i el que em va passar a Mr. Death, a La Virreina, a cura de Pere Pedrals. I quan hi penses, t’adones de la dificultat de poder conèixer i explorar l’obra d’artistes que han treballat en el nostre entorn més directe, i poder-hi aprofundir, i et preguntes si som conscients de l’arraconament de certes generacions, de certes expressions, de la veu de les dones i de moltes de les activitats del territori, i encara pitjor si no veiem que sovint empetitim un calidoscopi que podria ser molt més ric i variat. Per sort, pots buscar escletxes en mostres de petites dimensions però de gran força, com la d’Èlia Llach Escrit en l’aigua, també a La Virreina; la d’Anna Manel·la Si jo pogués, al Museu de la Garrotxa, a Olot; Domini, de Francesca Riu, al Museu d’Art de Cerdanyola, i L’experimentació incessant, de Guillem Viladot, als Espais Volart.”

Gonzalo Elvira, artista

“Faig un balanç positiu de la temporada pel que fa a exposicions tant en museus i centres públics com en espais privats. Continuem gaudint dels programes expositius i públics de La Virreina, així com de La Capella; tots dos centres són àmbits de formació en molts aspectes. Un Macba revitalitzat a partir d’un programa més àgil, amb molt bones exposicions, algunes crec que de la gestió anterior, amb un projecte que il·lusiona; cal donar-li temps. A tot el territori també hi ha projectes que continuen plantejant molt bones propostes, que es realitzen amb molt rigor i entusiasme. Lamentablement, al sector continuem patint una gran precarietat: artistes i agents han de fer la seva feina en males condicions. Tenim molt a fer en aquest sentit, el pressupost de les administracions continua sent molt escàs. Dins de les exposicions, destacaria la de Bleda y Rosa al KBr, Cinthia Marcelle al Macba, i la sofisticada Cançó de Pedro Costa, a La Virreina, de les millors exposicions que recordo haver vist.”

Lluïsa Faxedas, professora d’història de l’art contemporani (UdG)

“Sovint sentim queixes sobre el fet que aquí no podem veure exposicions tan importants com les que es presenten en altres llocs de l’Estat, però enguany també hem tingut mostres populars i de qualitat, com les dedicades a Turner al MNAC, molt ben acompanyada pels dibuixos d’artistes catalans del fons del museu, i a Giorgio Morandi a la Pedrera. Tanmateix, el que voldria destacar és l’àmplia programació sobre dones, moltes d’elles catalanes, que hem pogut veure en centres d’arreu: als museus, com Lola Ruiz Picasso, al Picasso; Feresa de silenci, al Museu d’Art de Girona; Mey Rahola, al Museu de l’Empordà i al MNAC; Maternasis també al MNAC, i Teresa Lanceta i María Teresa Hincapié, al Macba. També al KBr i a Foto Colectania, amb Carrie Mae Weems; La Virreina, amb Amèlia Riera i Marguerite Duras; la Fundació Vila Casas, amb Eugènia Balcells, i galeries com ara la Marc Domènech, amb Ana Peters, i la Mayoral, amb Mari Chordà i Eulàlia Grau. Ara cal desitjar que, com sembla, no hagi estat fruit d’una coincidència feliç però efímera i que tots aquests centres i d’altres continuïn programant dones artistes de manera regular i recuperant el seu ric llegat.”

Antoni Gelonch, col·leccionista

“El 2022 continuem, al país en general i a Barcelona en concret, sense espais expositius amplis que permetin la producció i/o exhibició de mostres d’art visual de primer nivell. Però vull esmentar els esforços que han fet enguany al MNAC, al Macba i al Museu del Disseny en exposicions remarcables. També vull destacar la tasca meritòria d’entitats privades, com les fundacions Miró, Vila Casas i Catalunya-la Pedrera, i de galeries com la Marc Domènech i Palau Antiguitats, que ens han obsequiat amb delicatessens com ara les exposicions dedicades a Miró, Subirachs, Morandi, Geometries i Xavier Nogués, respectivament. Fora de la macrocefàlia barcelonina, especial menció a la tasca de la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran i del Museu de Lleida. I felicitar-nos perquè les obres del nou Morera van avançant. Pel que fa als artistes plàstics, continuen les dificultats de reconeixement del seu estatus, la precarietat expositiva i la poca inversió en noves tendències. I els col·leccionistes continuem sense política de mecenatge. Això ens allunya, any rere any, d’estàndards europeus, i perjudica artistes, museus i galeries.”

Imma Merino, periodista

“La meva tria es pot deure a una afinitat electiva, però sobretot em permet concentrar-me en unes exposicions amb un denominador comú: tenen a veure amb cineastes. Això malgrat que, en el cas de Manoel de Oliveira, a la seu barcelonina de la Filmoteca es mostra la seva obra fotogràfica: impressiona veure-hi retratada una jove morta que sembla somriure i que, més de 50 anys després, va inspirar-li L’estrany cas d’Angèlica. I que, pel que fa a l’exposició a La Virreina de Marguerite Duras, la seva figura sobretot sigui reconeguda com a escriptora. En tot cas, s’hi va fer present que també va ser una cineasta excepcional. Potser perquè va ser per a mi un descobriment, allò que més n’he retingut són les seves entrevistes televisives, com ara a una stripper o, plena de tensió, a la primera dona que va dirigir una presó a França. És també a La Virreina on es pot gaudir ara de les belles imatges, poètiques i polítiques, d’un altre cineasta portuguès: Cançó de Pedro Costa. I, és clar, hi ha les 101 hores hipnòtiques i inabastables d’Els tres porquets, d’Albert Serra, a la Fabra i Coats.”

Jordi Mitjà, artista

“Recordarem el 2022 com l’any en què tot torna a bullir. Constato que les joies de la corona, el Macba i el MNAC, amplien límits i activen propostes sense trair les línies, proposant formats de risc, recuperant artistes oblidades i integrant planter. Queda clar amb les performances de Fito Conesa i Bernat Daviu en la presentació de la col·lecció. El Bòlit de Girona ha fet un pas de gegant: Ingrid Guardiola ha atomitzat el programa. Recordo especialment la presentació performativa d’Arnau Obiols i Perejaume, així com l’exposició deslocalitzada d’Isabel Banal i Tura Sanglas a Vilabertran. Destaco Redonda, redonda, d’Alberto Peral, a Tecla Sala, la millor disposició a l’espai que he vist en temps. Vull esmentar el llibre Matter, d’Aleix Plademunt, una retrospectiva intel·ligent que desplega un potencial quasi inabastable. M’ha atrapat El lloc, de Joan Rom, al Museu d’Art de Tarragona, un conjunt d’escultures i collages d’un artista important per a mi. I en el meu entorn, la reformulació de La Bienyal, les propostes imparables dels NyamNyam a Mieres i l’encert d’iniciar la programació amb una acció impecable de Laia Estruch a Spirit Vessel d’Espinavessa.”

Olga Olivera-Tabeni, artista

“I és des del territori que vull parlar, des de la boira, des dels camps, des d’aquests espais que han quedat massa sovint oblidats, perquè és des d’allà que estan sortint tímides però renovades propostes que tenen la mirada posada en el futur. En destacaria, enguany, Parar taula, d’Isabel Banal i Tura Sanglas, a Santa Maria de Vilabertran. I, en aquesta mateixa línia de diàleg amb el patrimoni, Passat, present, de Frederic Montornés, amb els projectes de Laia Estruch, Dora García, Irene Solà i Mònica Planes. També la gran feina i esforç que han dut a terme des de Lo Pardal i el seu director, Pau Minguet, en recuperar i divulgar la memòria de Viladot en el seu centenari. Des d’aquest territori també vull anomenar la programació d’Arbar, Addend, Lo Pati i el Mèdol. Hi ha hagut una allau d’exposicions al voltant de temàtiques sobre reivindicacions ecològiques, d’entre les quals em quedaria amb Imaginaris multiespècies, de Christian Alonso, una conscienciació pels altres éssers que viuen amb nosaltres, en aquest moment tan necessària i urgent.”

Susanna Portell, historiadora de l’art

“Tinc la sensació que ha estat un any que ens ha portat exposicions llargament esperades i que hem tingut l’oportunitat de gaudir amb profunditat, com les de Marguerite Duras a La Virreina i la de Tosquelles al CCCB. Celebro també l’exposició acabada d’inaugurar al MNAC dedicada a Feliu Elias. La seva personalitat polièdrica travessa l’art català de la primera meitat del XX i té al Museu d’Art de Sabadell un excel·lent punt i seguit. Són exposicions fruit d’una profunda recerca que permetran, ben segur, estirar fils interessants. Com ara Postectura, al Museu d’Art de Girona, i la que s’acaba d’inaugurar dedicada a les dones de Feminal. A la galeria Marc Domènech, com sempre, hem pogut celebrar recuperacions fantàstiques. La d’Armand Cardona Torrandell m’ha fet especial il·lusió. Com la d’Anna Manel·la al Museu de la Garrotxa. Més regals? Tenir a prop, a la canònica de Vilabertran –i convocades per Ingrid Guardiola–, Tura Sanglas i Isabel Banal, dues poètiques i una manera d’habitar el món que admiro i agraeixo profundament. I una altra alegria, encara, la cura i l’estima que es respira en els projectes d’El Vernissatge.”

Ramon Sicart, impulsor de projectes culturals

“A les comarques tarragonines, vull destacar el treball que s’està fent, molt vinculat a la natura i a la memòria històrica, des de l’àmbit comunitari i també privat. Festivals com Els Ports: Natura i Art, a Horta de Sant Joan, i Cabanades, a Belltall, així com el Partides de Vinyols i els Arcs/Cambrils, s’afegeixen a la programació de La Grey de Tarragona, Art Amill de Vinyols, el Cerap de Riudoms, l’Addend de la Morera de Montsant i el projecte Oli i Artistes de Calafell. I a iniciatives ateneístiques com la del Centre de Lectura de Reus i la de La Cumprativa de Llorenç del Penedès. Col·lectius d’artistes com ara Km 0 de Tarragona, 398m³ de Valls, La Trastera de Calafell i l’espai Aldtu de Reus, gestionat per l’artista Aureli Ruiz. Important la tasca de l’Associació d’Artistes Visuals Comarques del Sud, ArtSud, i de la revista Artiga. Hem vist treballs de Jordi Abelló, Olga Olivera-Tabeni, Ro Caminal, Gelo, Toni Giró, Cristina Calderón i Mayte Vieta, entre molts altres. A la nostra perifèria, el centenari de Guillem Viladot; Isidre Manils i Antoni Marquès a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell; Michael Kirkegaard al TPK de l’Hospitalet, i Un altre fi. La resta, al Born.”