Després del sol, sempre hi pot haver empremtes als cossos que s’hi exposen, encara que es protegeixin amb una crema. Després de tota experiència, hi pot haver un record, sovint incert, confús, si no és que resta amagat en l’oblit fins que, de sobte, pot revelar-se com un llampec. Una memòria que muda amb el temps. Quan entrava en l’adolescència, divorciats els seus progenitors, Charlotte Wells va passar amb el pare unes vacances d’estiu en un resort a Turquia: un d’aquells complexos turístics en què els residents passen l’estona a la piscina i tenen tota mena d’entreteniments. Passats vint anys, en la seva opera prima, la directora anglesa s’inspira en aquelles vacances per construir una ficció amb la imaginació creadora que transforma la memòria.

Des del punt de vista adult de Sophie (nom de l’alter ego de Charlotte Wells, que apareix de manera tan fugaç com significativa en les imatges del film), s’evoca la figura del pare, un home de qui es va percebent la fragilitat enigmàtica entremig de les mostres d’afecte a la filla: no respon a una pregunta sobre la pròpia infantesa que Sophie li fa mentre el filma amb una càmera de vídeo, llança una escopinada al mirall que el reflecteix, s’entristeix i s’entotsola. Els records d’aquells dies, a vegades, es tradueixen en imatges fugisseres, estroboscòpiques, entrevistes: flaixos de la memòria fragmentària. Una bella pel·lícula que, cap al final, té una escena memorable: un pare i una filla ballen Under pressure, en què Bowie i Mercury canten allò que “si l’amor t’importa, cuidaràs les persones en la frontera de la nit”. Però, tot i l’amor que cura, la foscor a vegades les engoleix.