Mentre els seus pares, jueus russos que van fugir cap a Alemanya en temps de la Revolució Soviètica, eren deportats el 1942 a un camp d’extermini, Cioma Schönhaus, aleshores un jove de vint anys, va restar a Berlín: era útil al règim nazi perquè l’havia destinat a una fàbrica d’armament. Va viure a la casa familiar confiscada fins que, acomiadat de la feina mentre s’hi incorporaven els ferits que no podien continuar exercint com a soldats al front, va sobreviure clandestinament tot ocultant la seva identitat. Això mentre, a petició d’un advocat (Franz Kaufmann) que va crear una xarxa d’ajut als jueus, falsificava passaports amb els quals van poder fugir centenars de persones. Buscat per la Gestapo, va aconseguir escapar-se en bicicleta a Suïssa, on va treballar com a dissenyador gràfic i on va morir l’any 2015.

A El falsificador de passaports, Maggie Peren reconstrueix les peripècies de Cioma Schönhaus al Berlín nazi en un moment en què la guerra origina una desmoralització entre la població i una recerca de “cupons de racionament”. Ho fa com si el personatge visqués una aventura. Louis Hofmann, que encarna el protagonista, sempre té un somriure a la boca, com si no tingués consciència del que passa, a excepció de quan l’abandona l’amant: una llàgrima cau sobre un passaport falsificat. Amb una factura funcional, el film crea situacions angoixoses de manual (l’enxamparan o no?) i transporta una moral ambigua: tots els seus pròxims (els pares, l’amant, l’amic fidel, l’advocat, la dona que va amagar-lo) van morir, mentre que ell, tan inconscient i somrient, va sobreviure. També és cert que no el presenta com un heroi.