Música
La muntanya russa dels preus d’entrades
Òpera entre 18 i 260 euros a Barcelona… però entre 9 i 35 a Madrid
Els millors seients per a la versió amb Blanca Li de l’òpera de Purcell costen fins a set vegades més al Liceu que a l’Auditorio Nacional de Música
Les diferències de preu entre un mateix espectacle a Barcelona i en altres llocs d’Europa són notables
El Liceu assegura, però, que mesures com el ‘#Liceuunder35’ fan el teatre més accessible
“El mercat de la clàssica no és un mercat pur”, assegura Joan Oller, director del Palau
La mezzosoprano txeca Magdalena Kožená, acompanyada per Les Musiciens du Louvre de Marc Minkowski, protagonitzava el passat dia 17 al Liceu una ovacionada Alcina de Händel. Si bé, però, les entrades per veure aquesta Alcina costaven al Liceu entre 15 (visibilitat reduïda) i 263 euros, la mateixa producció (i amb el mateix repartiment) a l’Auditorio Nacional de Música de Madrid, organisme depenent del Ministeri de Cultura, valia dos dies abans entre 20 i 60 euros i, al Palau de les Arts de València, també de naturalesa pública, dos dies després, entre 10 i 60. És a dir, amb els diners que, a Barcelona, li costava a un sol aficionat gaudir des de la platea d’aquesta Alcina prodigiosa, a Madrid i València ho podia fer una família de quatre. Amb algunes monedes de canvi, fins i tot, per sopar un bon entrepà després.
El cas d’Alcina, ara bé, no és una anomalia perduda entre la programació del Liceu ni tampoc, si en lloc de Madrid hi posem altres auditoris europeus, entre l’oferta de clàssica a Barcelona. Entre el 17 i el 22 de juny vinents, per exemple, arribarà al teatre líric de les Rambles una versió de l’òpera de cambra Dido & Aeneas de Henry Purcell dirigida per William Christie amb Les Arts Florissants i coreografia de la granadina Blanca Li. Les entrades, exactament igual que a Alcina, costen entre 15 i 263 euros, amb cinc de les nou zones amb què es divideixen les butaques del Liceu superant el bitllet de cent. Quan aquesta mateixa Dido & Aeneas, però, va estrenar-se el passat mes de gener a la Sala Roja dels Teatros del Canal de Madrid, dependents, en aquest cas, de la Comunitat de Madrid, i amb capacitat per a 843 persones (al Liceu n’hi caben 2.292), l’entrada més barata valia 9 euros i la més cara... 35.
Tot i que, en molts casos, anar a l’òpera a Madrid no surt tampoc precisament de franc (al Teatro Real, amb un funcionament publicoprivat, el Nixon in China de John Adams, aquestes pròximes setmanes, s’enfila fins als 470 euros i Tristany i Isolda fins als 357), no deixen de sobtar les diferències de preu existents entre un mateix espectacle a Barcelona i Madrid.
Preguntat per aquest diari sobre aquesta circumstància, Valentí Oviedo, director general del Gran Teatre del Liceu, esgrimeix, sobretot, el model de finançament del teatre, en què el 50% prové de fons públics i, el 50% restant, de recursos propis. “Si el finançament fos diferent afectaria positivament el preu de les entrades? És probable que sí”, assenyala. Oviedo fa notar tanmateix que fixar aquests preus per a Alcina o Dido & Aeneas permet després que Il Trittico o Macbeth, per exemple, no costin més de 298 i 293 euros, quan “per aconseguir un equilibri entre el cost tremendament elevat d’aquestes produccions, algunes amb dues-centes persones dalt l’escenari, i els ingressos que generen hauríem de fixar el preu de les entrades més cares a 600 o 700”. “Quan a Madrid, en canvi, fan Alcina o Dido & Aeneas, és molt probable que siguin els espectacles més grans o cars de produir de la programació d’aquests teatres”, afegeix.
Oviedo defensa que “no hi ha dificultats” en l’accessibilitat al Liceu i que, abans que el preu, l’accés a la cultura ve determinat per la “formació, l’educació o la construcció de personalitats humanístiques”. Entre les mesures que destaca per fer el Liceu econòmicament més accessible hi ha #Liceuunder35, que permet als menors de 35 anys gaudir de Tosca, Alexina B o l’esmentada Dido & Aeneas a un preu únic de 20 euros (“amb una única funció per a menors de 35 anys de Dido & Aeneas al Liceu, doncs, ja posem el mateix públic que en tres funcions de les que es fan a Madrid”, exposa Oviedo) i estratègies com la que, aquests últims dies, ha permès comprar entrades de bon seient per a dos espectacles a un preu de 175 euros, no especialment ben rebuda, ara bé, per alguns aficionats que, fa uns mesos, havien pagat força més diners per un abonament. En un o altre cas, però, fa falta, d’entrada, tenir 175 euros per destinar al gaudi operístic... o no haver complert 35 anys. “El preu màxim molt sovint no són més de cent butaques en un teatre de 2.200”, assenyala Oviedo, convençut, però, que les polítiques de preus demanen sotmetre’s a “contínues revisions i plantejaments”. “Hi ha abonaments al tercer, quart o cinquè pis a preus molt raonables”, conclou.
Savall, més barat a l’estranger
Així com en el terreny del pop o el rock, la diferència que pot tenir una entrada per a un mateix espectacle a Barcelona, Madrid o, fins i tot, Berlín o París no són exagerades, la clàssica ens amaga força més sorpreses. Vet aquí uns quants exemples: la Missa en si menor de Bach que, l’11 d’abril al Palau de la Música, interpretaran el Cor Monteverdi i els English Baroque Soloists amb direcció de John Eliot Gardiner costa entre 35 i 160 euros, força més, per exemple, que a Hamburg (entre 12 i 103), la Philharmonie luxemburguesa (entre 31 i 75) o, sobretot, el Sage del municipi anglès de Gateshead (entre 5 i 50 euros). La destacada col·laboració, el pròxim mes d’abril, de l’Orfeó Català amb la Filharmònica de Berlín dirigida per Kirill Petrenko és més barata de veure a la capital alemanya (entre 35 i 98 euros) que a Barcelona (entre 40 i 210). I, finalment, malgrat les ajudes públiques que rep Jordi Savall dels organismes catalans, la seva Missa solemnis de Beethoven, el pròxim mes de maig, valdrà més a L’Auditori (entre 35 i 90 euros) que a la ciutat alemanya de Dresden (entre 17 i 67) o París (de 10 a 72). Hi ha vegades, però, en què el melòman català hi surt guanyant: veure Joyce DiDonato amb Il Pomo d’Oro el pròxim mes de juny costa entre 30 i 60 euros al Palau de la Música però entre 156 i 195 al Teatro Real de Madrid.
“El mercat de la clàssica no és un mercat pur, en el sentit que hi ha moltes entitats subvencionades”, explica Joan Oller, director general del Palau. “Per entendre, doncs, el que es demana per a un concert cal veure quina entitat el promou i, si aquesta, té caràcter públic, privat o mixt”. “La Philharmonie de París, per exemple, és 100% pública i el cost de l’entrada es decideix en funció d’uns criteris polítics de preu. Si aquell mateix concert el fa un promotor privat segur que hi haurà una correlació més forta entre el cost del projecte i el preu de l’entrada que acaba fixant”, afegeix. “Al Palau som una entitat privada amb una certa vocació pública i sempre hem de tenir molt en compte el que ens costa una orquestra, o qualsevol altre projecte, a l’hora de fixar un preu. Aquest, per a nosaltres, és l’element més determinant”.
Oller, com Oviedo, esgrimeix tanmateix la possibilitat que brinda el Palau d’accedir a “zones amb altres preus”, així com també l’existència de descomptes per a diferents col·lectius. Però així com assenyala que, amb més subvenció pública, o prioritzant-ho amb els recursos propis, el preu de les entrades podria ser més baix, també té sentit, diu, preguntar-se fins a quin punt ha d’estar disposat el Palau, que destina una part important dels seus recursos a mantenir l’edifici o incentivar projectes socials, a subvencionar el preu d’una entrada. “Crec que té certa lògica que l’espectador que gaudeix d’un espectacle, d’alguna manera, estigui també participant en el cost d’aquell muntatge”, exposa.
El preu de les entrades de concerts ha estat històricament un terreny sensible. I quan, en l’òpera o en la clàssica, es produeixen aquestes diferències, d’arrel certament complexa, de política de preus, és inevitable plantejar-se no pocs interrogants.
