Los Toreros Muertos celebren avui els 60 anys de Las Vegas

Diu Pablo Car­bo­nell (Cadis, 60 anys) que el 2020 Los Tore­ros Muer­tos van publi­car el disc Cole­gio público Javier Krahe per “man­te­nir viu l’espe­rit d’un home tan lliure com Krahe”. “Crec que va tro­bar la feli­ci­tat, per dues raons: mai no va tre­ba­llar a l’estiu i no can­vi­ava de cotxe, així que els seus tra­jec­tes de Madrid a Zamora es feien eterns, però no l’impor­tava. ‘Quina pressa tinc, si m’hi pas­saré tres mesos?’, deia”, explica Car­bo­nell durant una con­versa amb motiu del con­cert que ofe­rirà aquesta nit el seu grup, Los Tore­ros Muer­tos, a la sala Las Vegas de Sant Feliu de Guíxols (23 h), amb què comença la pro­gra­mació espe­cial del seu 60è ani­ver­sari. El pro­jecte Krahe va que­dar tocat per la pandèmia, però també per una evidència: “Krahe era molt agut i nosal­tres som una mica ico­no­clas­tes i pallas­sos, així que quan canto les seves cançons és com si em posés el ves­tit de sen­sat.” I així ho farà segu­ra­ment avui a Sant Feliu, en un apar­tat del con­cert, però el pro­ta­go­nisme el tin­dran sobre­tot els èxits de la banda durant els anys vui­tanta: Yo no me llamo Javier, Mi agüita ama­ri­lla, On The Desk, Soy un ani­mal, Pilar... Sem­pre amb “una mirada irònica” i amb una línia musi­cal eclèctica ali­men­tada per grups com ara Talking Heads i “la filo­so­fia de Frank Zappa”.

Després de 15 anys d’absència, el grup es va reu­nir el 2007. “Jo, que havia tin­gut una etapa d’ater­ratge psi­codèlic i un llarg cap de set­mana de diver­sos anys, quan vam repren­dre Los Tore­ros Muer­tos em vaig sen­tir bé. Encara era el mateix ico­no­clasta i el mateix pallasso, i fins i tot tenia més clar que la meva vocació de sàtir és el camí a seguir.” Tenen temes nous i ganes de tor­nar a l’estudi de gra­vació. “L’humor és un bon con­ser­vant”, diu.