“No és fàcil saber realment qui s’és”, li va dir, originalment en francès, la poeta Irène Gayraud al personatge abordat a Alexina B., òpera composta per Raquel García-Tomás que, feliçment estrenada fa uns dies al Liceu, s’inspira en els souvenirs que Herculine Barbin va escriure i va deixar a prop del seu llit de mort: va suïcidar-se el 13 de març de 1868, amb 29 anys, a París. Una afirmació que podria fer qualsevol, però que l’autora del llibret carrega de sentit quan Herculine la diu reconvertida en Abel i, assumint el personatge, la veu de la mezzosoprano Lidia Vinyes-Curtis explora els seus registres més greus. És a dir, un cop la maquinària institucional (amb la intervenció de clergues, metges i jutges) ha decidit una reassignació de sexe: aquella dona “anormal” era, de fet, un “home” i així el seu cas quedava socialment (mal) resolt. La mateixa Herculine, anomenada Alexine en els seus cercles íntims, se sentia estranya: per la singularitat del seu cos (fent atenció als genitals, els metges van definir-la com un hermafrodita amb predominança del sexe masculí) i per la seva inclinació amorosa cap a les dones en una societat heteronormativa. Un cop va ser “identificat” com a Abel, però, va continuar sentint estranyesa, va patir encara més rebuig i una solitud extrema fins al suïcidi: l’òpera fa present que els seus moments més feliços va viure’ls com a dona en mons de dones, sobretot de nena en un convent d’ursulines, però també en un internat femení on va treballar com a professora mantenint una relació amorosa amb una altra educadora (Sara). “No és fàcil saber realment qui s’és.” I encara és més difícil viure allò que s’és quan, pel fet de no encaixar en la normativitat, s’és víctima del rebuig social.

El binarisme sexual és implacable. Barbin no va poder continuar vivint com una dona diferent. Tampoc va poder viure com un home en el qual no es reconeixia. No és estrany que Michel Foucault s’hi interessés (recuperant-ne les memòries, difonent-les, pensant-les i escrivint-ne) i que Judith Butler hi hagi parat atenció. Allò important pel que ens ocupa és que, un cop García-Tomás va proposar-li escriure un llibret, Irène Gayraud pensés en Herculine Barbin com a heroïna tràgica d’una òpera concebuda amb una sensibilitat contemporània cap a la diversitat. I que, amb una voluntat de renovació que en la present temporada ha ofert resultats no sempre convincents, el Liceu hagi acollit Alexina B. en el seu gran teatre. Encara més: la resposta del públic en quatre funcions (seria bonic que la vida de l’obra s’allargués en altres escenaris) ha sigut fervorosa i amb justícia perquè, a més de celebrar el fet que és la primera òpera d’una compositora catalana que s’hi ha estrenat, ho mereixen la música i el muntatge, que, amb la direcció de Marta Pazos, alterna en l’escenografia de Max Glaenzel la fredor dels espais institucionals amb la calidesa d’uns decorats/projeccions que fan present com el bosc (i encara més a la nit) sempre ha acollit la passió amorosa en desacord amb l’ordre social.

En la seva naturalesa musical eclèctica, Alexina B. és una òpera no-binària acordada amb la moral generosa amb què aborda el seu personatge intersexual: s’hi barregen de manera tan harmoniosa com intencionada les melodies d’inspiració romàntica (les referències a Liszt són explícites) com la música electrònica pregravada que expressa tota mena de dolors i esquinçaments de Babin; sense oblidar, entre altres elements, la integració tant d’una cançó popular francesa (Compagnons de la Marjolaine) com de peces de la mística Hildegarda de Bingen. Tot, a més, magníficament interpretat.