Fa setze anys, quan només en tenia vint-i-quatre, Mia Hansen-Løve va dirigir el seu primer llargmetratge: Tout est pardonné. Des d’aleshores, n’ha fet set més (entre els quals, els extraordinaris Le père de mes enfants i L’avenir, protagonitzat per una Isabelle Huppert en estat de gràcia) en què narra experiències de vida amb la finesa i contenció sentimental que caracteritzen el seu cinema, com també ho fa l’elegància de les seves imatges que fan atenció a la gestualitat corporal dins de la millor tradició francesa. Una cosa que sorprèn és la maduresa amb què, des del primer moment, ha abordat les experiències dels seus personatges.

Després de L’illa de Bergman, una mena d’exorcisme sobre la seva separació del també director Olivier Assayas rodada en el lloc on va viure els últims anys un dels cineastes que més han afrontat la crisi i la ruptura de parella, arriba una pel·lícula de Hansen-Løve sobre el naixement d’un amor, però també sobre el fet d’haver d’assumir una pèrdua d’altra mena. Una bonita mañana (Un beau matin) , presentada al Festival de Canes a la Quinzena de Realitzadors de l’any passat, està protagonitzada de manera absoluta per Léa Seydoux: una actriu que s’acorda amb la sensibilitat i la contenció de Hansen-Løve. N’hi ha prou amb la mirada malenconiosa de Seydoux, que ofereix el seu rostre sense maquillatge, per expressar la pena del personatge davant de la malaltia neurodegenerativa del seu pare: encarnat pel gran Pascal Greggory, és un filòsof, com ho era el pare, que va patir una malaltia semblant, de la directora.

La protagonista, una jove vídua i mare d’un fill, viu aquesta pena al temps que s’enamora d’un vell amic. La relació, però, és difícil perquè l’home (Melvil Poupaud) està casat. El desig compartit es barreja amb els dubtes i les incerteses. Com sempre fa Mia Hansen-Løve, tot s’aborda de manera complexa i intel·ligent. Amb una tonalitat justa i una sensibilitat sense afectació que, per això mateix, pot resultar commovedora.