És conegut l’ego dels artistes de qualsevol disciplina, per això sol ser complex crear una obra col·lectiva. Un exemple recurrent són les bandes de rock, en què, tot i que hi hagi un o dos líders, tots plegats poden constar com a autors dels temes que interpreten. Altra cosa és que aguantin prou i no cedeixin a les tensions. En teatre i cinema, guió i direcció tenen més protagonisme, però hi ha molts més actius que queden a l’ombra. En art se solen fer exposicions col·lectives, de vegades amb alguna connexió intel·lectual, altres com a simple mesura per estalviar recursos.

Tot i aquesta premissa i centrats en l’àmbit literari, s’han escrit molts reculls de relats col·lectius. Fa anys, els autors sovint estaven camuflats sota un sol pseudònim i actualment és més comú fer constar el nom en cada relat. El més senzill és plantejar un tema o un gènere i que, poc o molt, els participants se cenyeixin a uns límits com ara la llargada màxima i mínima i poca cosa més.

Sempre cal anar més enllà, o intentar-ho, si més no, i han aparegut tres reculls que aporten alguna cosa més que reunir uns quants autors en un mateix llibre amb una excusa no gaire complicada.

Vapor negre. Barcelona steampunk 1911 (Crims.cat), amb edició de Jordi de Manuel i Àlex Martín Escribà, presenta onze relats independents amb situacions, personatges, invents, escenaris, etcètera, que junts formen una història més gran i complexa.

Un gintònic amb na Lònia Guiu (Xandri), amb edició de Sebastià Bennasar, proposa un homenatge en deu glops a Maria Antònia Oliver i el seu personatge Lònia Guiu. Una característica més és que només són autores.

També són cinc autores les que signen els deu relats d’Autòctones. Deu contes bestials (Comanegra), en què s’han imposat inspirar-se, cadascuna, en una au i un peix autòctons catalans.

A la Barcelona del 1911, el desenvolupament tecnològic propiciat per l’aigua hipercalòrica, que genera vapor a mil graus centígrads, ha situat la ciutat i Catalunya com a punta de llança d’una nova revolució industrial. L’Estat espanyol i algunes potències estrangeres, però, volen apoderar-se d’aquesta aigua prodigiosa, i no dubten a recórrer a l’espionatge i el crim per aconseguir-la, en una Barcelona sacsejada per l’anarquisme. Mentrestant, al barri del Poblenou, la jove inventora Emma Brotons ha creat una màquina per viatjar en el temps que és utilitzada per cometre assassinats. El detectiu privat Edgar Perot i el seu ajudant, l’anarquista Mateu Bandera, seran els encarregats de seguir les pistes per esbrinar qui hi ha darrere dels crims.

Els autors són: Jordi Font-Agustí, Teresa Solana, Antoni Munné-Jordà, Empar Fernández, Andreu Martín, Margarida Aritzeta (que va ser membre d’Ofèlia Dracs i que participa en un altre dels reculls de què parlem), Salvador Macip, Susana Hernández (també fa doblet), Inés Macpherson, Carme Torras i Jordi de Manuel. Parlem amb De Manuel, com a instigador del projecte, a més d’autor.

“Ha estat complicat. Vam plantejar fer un fix-up: un conjunt de relats que pengessin d’un mateix context, compartint personatges i escenaris. Això podia espantar alguns autors perquè es podrien sentir lligats de mans, però vam donar llibertat creativa sempre que es respectés el context i els elements compartits. Cada autor podia anar llegint què escrivien els altres i fins i tot opinar. Va ser un treball col·lectiu intens. Jo em vaig comprometre a escriure el relat final que lligués tots els caps.”

La tria de l’època venia manada pel fet de jugar amb el gènere steampunk. “Barcelona acaba d’estar sacsejada per la Setmana Tràgica, la burgesia emergeix en llocs com el Casino de la Rabassada i el món industrial té una gran presència. L’element de ciència-ficció és l’aigua hipercalòrica –una idea de La febre del vapor, novel·la de Jordi Font-Agustí–. Aquesta segona revolució industrial genera intrigues, espionatge i crims per aconseguir l’aigua prodigiosa.”

El llibre, a més de la part creativa, està molt cuidat estèticament, amb les il·lustracions de Carlos Acedo i els detalls de la paginació i les capitulars d’inici de cada conte.

Els reculls de relats tenen més d’enriquidor o de dispersió? “Crec que és més enriquidor. És cert que es publiquen molts reculls, sobretot en literatura de gènere. Les editorials hi aposten i molts autors ho fan desinteressadament, de vegades perquè els entusiasma el projecte o en saber quins són els companys de viatge”, diu De Manuel.

A mitjans de la dècada del 1980 l’escriptora manacorina Maria Antònia Oliver va crear el personatge de Lònia Guiu, la primera detectiu femenina i feminista de la novel·la negra contemporània en català. Un any després de la mort de l’escriptora, deu autores s’han unit per retre-li homenatge explícit: Marta Alòs, Margarida Aritzeta, Núria Cadenas, Esperança Camps, Raquel Gàmez-Serrano, Susana Hernández, Dora Muñoz, Montse Sanjuan, Irene Solanich-Sanglas i Anna Maria Villalonga.

Les mateixes autores ja havien participat fa dos anys en un recull similar, La cervesa de la Highsmith, però hi ha dues incorporacions, Dora Muñoz i la jove Irene Solanich-Sanglas. Parlem amb aquesta última.

“Cadascuna ha creat un relat des de dins, des d’allò que volíem o necessitàvem explicar, des de cada fília o fòbia i des de cada perspectiva. Algunes s’han centrat més en na Lònia, en altres casos només hi fa un cameo. El nexe és que totes admirem Maria Antònia Oliver, com a dona i com a autora, i això ha mogut tot el projecte”, afirma, i hi afegeix que ha fet una tesi doctoral sobre La Negra de La Magrana, que va ser la col·lecció que va publicar la trilogia protagonitzada per Lònia Guiu, i que va entrevistar uns quants cops Oliver, així que la proposta de participar en aquest recull “va ser un regal”.

Per ella, Lònia Guiu “és una pionera”. “Oliver la va crear des d’una consciència feminista, per trencar motlles, però sobretot per trencar estereotips. Representa un arquetip literari que en el gènere negre en català encara no existia, no és ni la femme fatale ni la víctima”, assegura Solanich-Sanglas que, a més, publica també a Xandri un recull en solitari, Eixavuiros.

Sobre la funció dels reculls col·lectius, ho té clar: “És enriquidor, sens dubte. Tant si són antologies de diferents autors com reculls d’un sol autor, els relats ofereixen un aprofundiment en l’escriptura molt diferent a la novel·la. Qui l’escriu sol tenir en compte que cada frase ha de tenir un pes mesurat dins l’acció, no hi pot faltar ni sobrar res”, conclou.

A Autòctones hi participen cinc peixos, cinc ocells i cinc autores. Leticia Asenjo, Roser Cabré-Verdiell, Gemma Sardà, Elisenda Solsona i Laura Tejada fa deu anys que es van formar com a grup creatiu. Durant aquests anys s’ho han llegit tot, s’han corregit i, quan calia, s’han discutit per fer lluir encara més les obres de les seves companyes. No ha estat fins a aquesta antologia de contes que han decidit batejar-se públicament. A partir d’ara són les Autòctones. Quan es van conèixer cap d’elles havia publicat i avui acumulen nou llibres i un munt de contes recollits en altres volums col·lectius.

Deu contes bestials parteix d’una juguesca literària: escriure contes d’animals, sobre bèsties autòctones del país i com més diverses i representatives millor. La idea reprodueix una de les característiques del grup d’autores: la seva complicitat artística es compatible amb una enorme diversitat d’estils.

Van demanar la tria dels deu animals a la biòloga Eva Flo i l’ornitòleg aficionat Octavi Català. I també van demanar a Maria Padilla les il·lustracions naturalistes que encapçalen cada conte.

Elisenda Solsona comenta, sobre el fet de partir, i per sorteig, d’un peix i d’un ocell autòctons, que “era molt representatiu del moment que es vivia”. “Era en ple confinament i necessitàvem animals que poguessin volar i nedar lliures i ben lluny. Donar una mica d’aire al nostre dia a dia.”

Es van concedir llibertat absoluta, i es nota, en les llargades, estils, l’aparició de cada animal... “La premissa era sobretot respectar l’estil de cadascuna de nosaltres. Per això trobem contes amb més diàleg, amb menys, més descriptius o a on impera més l’acció. Inclús, diferències en el gènere.”

No tenen cap problema amb l’intercanvi de crítiques. “Ens fem moltes crítiques i a vegades de ben fortes. I ens les prenem molt bé. De fet, ens agrada aquesta edició que ens fem entre nosaltres. Ja hi tenim pràctica. Tot el que escrivim abans passa pels ulls de les altres. Ens llegim i corregim des de fa molts anys.”

Cadascuna ha triat si limitar-se a la documentació d’Eva Flo i Octavi Català o anar més enllà. “El text inicial que ens van passar l’Eva i l’Octavi em va servir per fer un primer esbós i saber sobre de què volia parlar. La característica principal i més peculiar del falciot és que no para mai de volar. Ni per dormir, ni per reproduir-se. A partir d’aquí vaig idear una protagonista que per una sèrie de traumes necessita estar sempre en un avió en marxa. Un cop ja tenia definides les característiques principals, em vaig documentar més per poder entrar en més detalls. Per exemple, vaig descobrir que el falciot cada any torna al mateix niu”, detalla Solsona.

No passa res si són conceptes, estils i equips variats, perquè el que importa és l’enriquiment col·lectiu, la força del grup. Per cert, en aquest reportatge hem citat 23 autores i 6 autors. Potser sí que, molt lentament, però alguna cosa està canviant.