Cinc anys després de la mort d’Andreu Solsona (actor, autor, gestor cultural, viatger, militant compromès...), un centenar de companys (molts de la seva apreciada Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya, AADPC) el van recordar divendres al vespre: l’estima encara batega i se’l troba a faltar.

Marcat per l’escàndol del consell de guerra per l’estrena de La torna, creació col·lectiva d’Els Joglars per què acabarien ingressant 11 mesos a la presó Solsona, Arnau Vilardebò, Gabi Renom i Míriam de Maeztu, el record eixamplava molt altres camps en l’homenatge del Tradicionàrius. Maeztu va definir Solsona com “l’heroi tranquil”, un John Wayne a la catalana, amb l’èpica de ser conseqüent amb el que creia.

Solsona va compatibilitzar les intervencions en el teatre, el cine i la televisió amb la direcció d’equipaments com ara el Teatre Zona Nord (del 1989 al 1999), atenent amb el mateix tracte a companys professionals com a amateurs incipients. Qui el va substituir, Andreu Agustí, proposava, divendres, que la sala del Zona Nord es bategi amb el nom d’Andreu Solsona.

La bona feina del gestor i actor va servir per redreçar el Teatre Zorrilla, de la seva estimada Badalona. Miguel Poveda el recordava ple d’agraïment per l’oportunitat de fer una carrera que ha estat internacional. Diuen que es va evitar que el rei el saludés com a director de l’equipament restaurat (com correspondria protocolàriament). Se suposa que la Corona volia evitar la foto amb un exprès polític: tota una carta als navegants en l’aparent exemplar transició política espanyola.

Ferran Rañé, un altre dels companys de La torna, va ser un dels presentadors. Si es va repetir l’elegància en les formes (Solsona era “l’elegant badalonès”), amb la carta de comiat que va deixar redactada i que va llegir, amb emoció continguda, Carme Sansa va quedar clar que Solsona va estar, sobretot, compromès amb els seus ideals. Tona Gusi acabava de recordar el seu compromís amb el col·lectiu LGTBI i també amb Catalunya. Per això, havia celebrat la valentia del poble en les accions posteriors a l’1-O i denunciava la dimissió dels partits polítics per mantenir un projecte compartit. Un heroi tranquil també sap advertir les febleses per aconseguir objectius comuns.