Patrimoni cultural
El Museu del Cinema celebra 25 anys
Més que un museu de cinema
L’equipament inaugurat l’any 1998 té més vigència cultural i educativa avui dia amb unes col·leccions que s’han revalorat i que són idònies a l’hora d’explicar els orígens de la cultura audiovisual actual
L’animació, les pantalles mòbils, la realitat virtual, la realitat augmentada, el 3D i el ‘mapping’ ja els van enginyar als segles XVIII i XIX
El Museu del Cinema es va inaugurar el 8 d’abril del 1998 i es va convertir en el primer d’aquesta especialitat a l’Estat espanyol, amb una col·lecció i un projecte que l’emparentaven amb els principals museus del cinema d’Europa. L’aposta ambiciosa per un equipament d’aquestes característiques, equiparable als de Torí i Berlín, o a la cinemateca francesa, es deu a un idil·li històric de la ciutat amb el cinema. No només perquè en l’àmbit comercial Girona en aquella època continuava sent una de les ciutats de l’Estat amb la mitjana més alta de sales de projecció i butaques per habitant, sinó per la voluntat de continuar i bastir millor el projecte comú d’establir una mena de triangle cultural amb dos vèrtexs relacionats com eren el Cinema Truffaut –de gestió municipal– i el Museu del Cinema. Per fer realitat aquest equipament concret, l’Ajuntament va apostar més fort que ningú per l’adquisició el 1994 de la col·lecció Tomàs Mallol d’objectes cinematogràfics i precinematogràfics, amb els quals s’explicaven els antecedents del cinema i la televisió.
Com recorda Jordi Pons, director des de l’inici d’aquest museu, aleshores internet encara no s’havia implementat i en les exposicions es posaven cintes analògiques de vídeo. I l’anomenat setè art tot just havia complert el segle de vida. “El salt en aquests 25 anys ha estat brutal”, assenyala. “La societat actual és completament audiovisual i es comunica de manera predominant a través de les imatges. Realment som aquell Homo videns que ha acabat desplaçant el sapiens, com teoritzava Romà Gubern. Les pantalles s’han multiplicat i les imatges i els dispositius que les generen són omnipresents més que mai a les nostres vides”, argumenta. És per tot això que Jordi Pons defensa que el Museu del Cinema és més important ara que fins i tot quan es va inaugurar pel fet que pot explorar i explicar la cultura audiovisual cap a la qual hem derivat. “Un quart de segle després, la nostra col·lecció, que no para de créixer, té la vigència, el valor i la capacitat d’explicar com ha estat aquesta evolució, possible perquè ja segles enrere alguns visionaris van posar tot el seu enginy per arribar on som.”
Tecnologies ‘primitives’
Al llarg de l’exposició permanent del museu, trobem diversos exemples d’aquestes tecnologies primitives, ara tant de moda. Com la realitat virtual, un entorn generat ja als segles XVIII i XIX mitjançant la cambra obscura i fotografies estereoscòpiques –a través d’un visor es podien percebre imatges fotogràfiques en tres dimensions, que van tenir un èxit esclatant–, exposades en el primer àmbit del recorregut museístic. Per gaudir d’imatges immersives, tan utilitzades en exposicions de gran format avui dia, trobem que a Londres, el 1787, Robert Barker va presentar per primera vegada Panorama, un espectacle de representació de la realitat que situava l’espectador envoltat per una gran imatge dins un edifici on es col·locava a 360 graus una tela de mides gegantines en què hi havia pintada la vista panoràmica d’un paisatge, il·luminada per llum artificial que entrava per una vidriera col·locada al sostre. La il·lusió era tan forta que els espectadors creien que es trobaven realment entre un pont i una illa, en plena mar; fins i tot es marejaven, expliquen les cròniques.
També trobem que l’animació ja es practicava al segle XIX amb els populars zoòtrops i fenaquistoscopis, capaços de generar imatges en moviment, així com els mappings, que antigament també projectaven imatges amb llanternes màgiques a les façanes d’edificis. Amb aquests mateixos enginys es feia el truc de la realitat augmentada. N’és un exemple El fantasma de Pepper (Pepper’s ghost), una tècnica d’il·lusionisme utilitzada en teatre, trucs de màgia i atraccions com ara la casa del terror a través d’una tècnica de projecció àmpliament utilitzada encara avui, sense anar més lluny als parcs d’atraccions de Walt Disney. Menció a part per al time lapse, que deriva d’aquelles precioses vistes òptiques. El museu en té una bona col·lecció: exposades o bé projectades a través de llanternes o caixes òptiques a través de les quals l’espectador contempla un canvi sobtat de dia a nit. I si algú creu que és un avenç tecnològic poder veure fotografies i vídeos en una pantalla individual, ja sigui un mòbil o una tauleta, cal recordar que va ser Edison qui va patentar el cinetoscopi, un visor individual de pel·lícules presentat el 1991 que l’invent de Lumière va desbancar. Si Edison aixequés el cap!
Una col·lecció que creix
El Museu del Cinema, des que es va inaugurar, ha ampliat la col·lecció de 15.000 peces fins a més de 65.000, i continua actualitzant-se i adaptant-se als nous temps. Com explica el director, qui ho diria que aquells que van apostar per aquest projecte visionari –encapçalat per l’aleshores alcalde Joaquim Nadal– veurien com aquella col·lecció que es conserva i exposa al museu augmenta en sols un quart de segle el seu valor historicopatrimonial, a més de l’econòmic. O, ja en forma de boutade, si fa dos segles hagués existit un congrés mundial del mòbil com el que es fa ara Barcelona, tots aquests enginys i tècniques exposats hi haurien tingut cabuda.
El Tomàs Mallol cineasta, en l’exposició temporal
El programa d’activitats de celebració del 25è aniversari es va encetar a l’abril i recentment ja s’han començat a publicar al canal de YouTube del Museu del Cinema fragments de gravacions inèdites de Tomàs Mallol en què parla de la col·lecció que va vendre a l’Ajuntament de Girona. En total, són 21 hores de gravació, a partir de les quals s’han muntat 25 clips audiovisuals que corresponen a 25 objectes o aparells. Un magnífic aperitiu abans de l’estrena. La primera setmana de juliol s’inaugurarà l’exposició Centenaris. Tomàs Mallol i el cinema amateur, en què es farà un repàs exhaustiu de la seva producció cinematogràfica i la seva vinculació o relació amb altres cineastes amateurs catalans de la mateixa època.
Una altra de les aportacions interessants serà la publicació d’una nova guia del museu, que actualitzarà l’editada fa vint anys, i amb la qual es farà èmfasi en el valor històric i patrimonial de les col·leccions del Museu del Cinema i en la seva potència i idoneïtat a l’hora d’explicar els orígens de la nostra cultura audiovisual actual i de mostrar els aparells, objectes i tecnologies que en van ser els protagonistes. La guia es presentarà al setembre amb quatre edicions impreses (català, castellà, francès i anglès). El 26 de novembre, per Temporada Alta, es farà un espectacle de llanterna màgica, El caçador d’imatges, que anirà a càrrec de Sergi Buka, a l’Auditori de la Mercè, i que es preveu molt original. I a finals d’any s’inauguraran les millores en l’exposició permanent; entre d’altres, una actualització de la gràfica i la incorporació de més pantalles tàctils interactives.
