Quina veu i quin vestit!

Desnonat de la seva antiga seu, el Festival Jardins de Pedralbes, ara també amb la paraula Alma incorporada al nom, va encetar una nova aventura al Poble Espanyol dimarts amb Fito Páez i dimecres amb Chris Isaak, que, tot i haver debutat a mitjan dècada dels vuitanta, només havia actuat a Barcelona en dues altres ocasions, l’última de les quals fa ja 13 anys.

Amb la mateixa banda que els darrers 38 anys i una barreja de bona educació i simpatia pròpia dels entertainers amb més instint i ofici, el cantant de Wicked game –cinquè tema de la nit, precedit per l’“ooooh” d’un públic que, tal vegada, l’esperava per als bisos– va fer-se valer, sobretot, i amb un falset infrangible, com la veu perfecta per cantar malenconiosos temes propis com ara Somebody’s crying i Forever blue, així com adaptacions d’Elvis Presley (Can’t help falling in love), Roy Orbison (Oh pretty woman, Only the lonely) i, fins i tot, James Brown (I’ll go crazy). Adaptacions tal vegada massa òbvies que, en el cas de les d’Elvis i Orbison, però, continua semblant que han estat escrites perquè, després dels seus traspassos, les cantés per sempre més Chris Isaak.

Alguns moments de poc ritme i baixa intensitat van impedir una festassa com les que sabem que Isaak, de 67 anys, és capaç d’organitzar, però, tot i així, va ser difícil resistir-se a aquesta hora i mitja d’elegància màxima, exquisides guitarres tremolo i cançons –Two hearts, Blue hotel o Blue Spanish sky, aquesta última fruit de l’enamorament sobtat, segons va confessar, cap a una treballadora de la filial espanyola de la seva discogràfica en la seva primera visita a l’Estat– que, en ple 2023, i coincidint amb l’actuació, uns quants metres més amunt, d’un talent jove com Harry Styles, continuen mantenint encara un cinematogràfic poder de seducció i un cert vernís d’atemporalitat.

El californià, com sol fer sempre en els seus xous, va baixar fins al bell mig de la plaça a cantar algunes de les primeres cançons de la nit; va lluir un nudie suit (i, en els bisos, un voluminós vestit platejat) com si Barcelona fos Nashville, i el Poble Espanyol, el Ryman Auditorium; va concedir cinc minuts de protagonisme al seu baixista Rowland Salley perquè interpretés un tema seu versionat per John Prine o Robert Plant i Alison Krauss, i va acomiadar-se convidant diferents noies a l’escenari a ballar durant l’embruixadora Baby did a bad bad thing.

Un bon concert, doncs, de música nord-americana com la que, per desgràcia, cada vegada programen menys festivals.