Crítica
teatre
Comèdia àcida: l’òpera, per a qui se la treballa
L’empatia del públic va transitant d’un personatge a un altre
Eu Manzanares té un discurs en què reivindica una cultura popular i que l’òpera (i tota la cultura en general) sigui accessible per a tothom. Ho explica ben clarament, amb un to de comèdia, en una obra que passa distreta i que va apuntant des d’atemptats terroristes sanguinaris a discussions filosòfiques (dels herois de còmic per concretar bé la seva actuació). Al costat del sofà i la tele engegada amb la Ruleta de la Suerte s’hi discuteix la responsabilitat d’una farmacèutica que s’ha enriquit després d’experimentar amb sang de persones pobres. “La terra, per a qui la treballa”, criden els proletaris des de fa segles. Eu Manzanares reivindica un exòtic clam:“Lòpera, per a qui hi ha pencat.”
La peripècia parteix d’una vergonya familiar real: la seva àvia anava a donar sang a canvi d’un cistell d’aliments. L’empresa que recollia la sang, avui és una de les que patrocinen ’òpera al Liceu. Per tant, el sil·logisme és meridià: gràcies a persones com la seva àvia que hi ha òpera al Liceu. El que denuncia l’obra és que ningú els ha agraït aquest sacrifici, que ha aportat un benefici econòmic i social.
Les tres generacions s’alternen en una acció que ficciona la història i que, sobretot, dona veu tant a l’àvia (Queralt Casasayas) quan es rebel·la per saber el final de Nessun Dorma; de la mare (Anna Barrachina), que aguanta la deshumanització de la família on va a netejar setmanalment, i de la filla (Tai Fati), que vol fer teatre per canviar el món. En aquest punt naïf, hi ha un embrió de comèdia àcida perquè ningú té la raó, i la productora (Júlia Truyol) centra les preguntes perquè l’obra interpel·li el públic burgès d’avui (no imagina cap revolta ni que el teatre pugui despertar passions entre els obrers). El paper del metge (Pepo Blasco) filantrop és prou ambigu per no caure antipàtic; l’empatia del públic transita d’un personatge a un altre. És en l’escolta que els personatges troben el final i que la peça guanya consistència. L’òpera és l’excusa, el miratge de la metàfora.
