Una setmana després de reprendre al Festival de Torroella la seva interpretació fragmentada de la integral dels quartets de corda de Dmitri Xostakòvitx, encetada a l’edició de l’any passat, el Quartet Gerhard va abordar dijous tres peces amb una numeració seguida (el 10, l’11 i el 12) que el compositor rus va aconseguir crear en un període, entre el 1964 i el 1968, en què va tenir nombroses malalties (poliomielitis, esclerosi lateral amiotròfica, problemes al cor, dificultats de moviment a la mà dreta en un pianista) a més de les conseqüències, sobretot a les seves cames, de diverses caigudes. Com demostra l’existència mateixa d’aquestes peces, i d’altres, Xostakòvitx va perseverar en la composició (com si d’aquesta manera ajornés la mort) i va expressar-hi el seu ànim oscil·lant entre els efectes devastadors de la malaltia i les esperances i fins les exaltacions dels moments de recuperació. És potser per això que una obra com Quartet de corda número 12 en re bemoll menor consta de només dos moviments, però al seu interior hi ha el desplegament de tota mena d’emocions a través d’allegrettos, adagios i moderatos. Amb un efecte semblant, el Quartet de corda número 11, en canvi, s’articula en set moviments breus i encadenats. També s’hi despleguen una diversitat d’estats d’ànims, però, abans d’un finale moderato, s’imposa una elegia marcada com un adagio. No és per res. Xostakòvitx, que va compondre aquestes peces com una autobiografia musical, sentia la proximitat de la mort (que no li va arribar fins al 1975 ) mentre el colpia el traspàs de les persones estimades, com ara el del violinista Vasili Piotrovix, a qui està dedicat aquest quartet. A Miexzyslaw Weinber, li va dedicar el desè: compositor i pianista, amb el qual tocava a quatre mans, era jueu. Una obra tensa i a vegades violenta que és una resistència a l’antijudaisme imperant a la URSS i una consciència de la mort que alhora, esmentant Vinyoli, fa un joc per ajornar-la.

Concentrats i precisos, els membres del Quartet Gerhard (els violinistes Lluís Castán i Judit Bardolet, el violista Miquel Jordà i el violoncel·lista Jesús Miralles) transmeten en tot moment, amb un rigor en què palpita l’amor pel que fan, la música complexa, inquieta i audaç amb les seves experimentacions, de Xostakòvitx. Al Festival de Torroella (com a la Quincena Musical Donostiarra, coproductora) se’ls espera l’estiu vinent perquè hi completin la integral dels quartets. Si no m’equivoco, manquen el 3, el 7, el 14 i el 15. Els dos últims compostos amb la mort definitivament a prop.