Retorn als orígens del Saló Sant Jordi
Aquest desembre s’hauran desmuntat tots els gegantins murals de l’època de Primo de Rivera que emmascaren l’espai més emblemàtic del Palau de la Generalitat
L’operació de retirada d’aquest conjunt de quadres d’exaltació espanyolista ha fet aflorar importants restes de la pintura renaixentista que va concebre l’arquitecte Pere Blai
El Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat està en procés de renéixer amb la seva essència renaixentista original. La reforma va començar al maig i la previsió és que s’acabi l’agost de l’any que ve. Un dels clímaxs d’aquesta transformació radical s’apropa: al desembre, s’hauran desmuntat tots els gegantins murals de l’època de Primo de Rivera que emmascaren l’emblemàtic espai de la seu del govern català. Ja se n’han despenjat més de la meitat i s’han dipositat, enrotllats en uns cilindres, en uns magatzems en perfectes condicions per a la seva conservació. Serà el mateix destí de les pintures que encara romanen a la sala noble del Palau, construïda (1596-1617) per l’arquitecte Pere Blai, autor també de la façana principal de l’edifici que dona a la plaça de Sant Jaume.
L’operació de retirada d’aquest conjunt de quadres (69) d’exaltació espanyolista, avançada en exclusiva per aquest diari , està donant sorpreses als professionals que hi treballen. El projecte es va adjudicar a l’empresa Urcotex i l’estan executant setze restauradors dividits per especialitats en dos equips de vuit: el de la pintura sobre tela i el de la pintura sobre pedra. A les parets, només hi ha teles, d’enormes dimensions. Al sostre, de l’una i de l’altra, si bé són més petites. En total, més de 850 metres quadrats de pintura.
Sorpreses: moltes i de signe positiu. Una, emocionant, és que la pintura renaixentista ha persistit sota la decoració que els anys 1926 i 1927 va pervertir l’autèntic estil de l’estança. “En teníem indicis, però no de l’abast, ni en quantitat, ni en qualitat, ni en el bon estat”, remarcava aquest dimarts, després de la visita d’obres que es fa setmanalment, Josep Girabal, subdirector general d’Obres i Serveis del Departament de la Presidència. La pista de la presència camuflada d’aquest art del XVII la van trobar el 2008: “Aprofitant la instal·lació de l’aire condicionat, vam fer cales estratogràfiques en alguns arcs del sostre i els resultats van ser positius”, diu la responsable de Patrimoni del Palau, Júlia Roca.
Però, insisteixen Girabal i Roca, mai es van imaginar que ara emergirien tantes restes, policromades i daurades, a tots els arcs. I d’un tipus de pintura singular, la grotesca, practicada pels artistes renaixentistes italians que es van emmirallar en la decoració de les grutes de l’antiga Roma. D’aquí prové la paraula grotesc. La seva particularitat és que combinen l’ornamentació floral i unes cares d’aspecte burlesc. “Tenen un gran valor i, a més, a Catalunya són unes manifestacions artístiques excepcionals perquè no en preservem més”, subratlla Mireia Mestre, directora del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC), institució que fa seguiment de les obres i ajuda a determinar criteris d’intervenció. Pere Blai, anota l’experta, era “un arquitecte informat, amb una biblioteca amb tot de manuals de l’arquitectura de l’època, i es va inspirar en aquest tipus de pintura”. Per encàrrec seu, van crear la decoració els pintors Jaume Bazin i Jaume Galí.
Si als arcs s’intuïa que alguna cosa s’hi amagava, la cúpula era un interrogant perquè mai s’hi havia accedit. I aquí també han aflorat vestigis pictòrics de fa quatre-cents anys. A la base, dues franges grotesques, una amb la tècnica de la grisalla i l’altra, a les motllures, una filigrana més de diferents colors i pa d’or. La cúpula continua folrada amb la tela, de Dionís Baixeras, L’espiritualitat catalana en relació amb Déu i la pàtria, que tenia la inscripció (es va acabar tapant) “Por Dios y por España, un alma sola, un solo corazón”. El desmuntatge d’aquesta casposa pintura s’està fent molt a poc a poc perquè no és una única tela sinó diversos trossos, alguns fins i tot sobreposats, que es van retallar per adaptar-se a la forma còncava.
Les quatre columnes de la sala també havien estat guarnides en origen amb grotescs, però aquests sí que han desaparegut. Quan ara s’ha netejat la pedra, només han sorgit unes ombres molt tímides d’aquella decoració. Un altre descobriment inesperat; aquest, a les voltes: l’estuc original, blanc. Així de lluminós va concebre Blai el que abans de saló va ser capella. Res a veure amb la foscor que va adquirir quan la van potinejar els primoriveristes, que és la imatge que tenen els catalans del segle XXI d’aquesta sala on se celebren els actes més representatius del país.
I el cas és que la reforma del Saló Sant Jordi no servirà només per restituir la seva naturalesa renaixentista primigènia. Hi ha una altra memòria artística de l’espai que als anys vint del segle passat també es va voler invisibilitzar: el cicle de frescos que va gestar-hi (1913-1918) Joaquim Torres-García per encàrrec del president de la Mancomunitat Enric Prat de la Riba. Torres-García va deixar el projecte inconclús perquè el successor de Prat de la Riba, Josep Puig i Cadafalch, el va acomiadar. Els quatre únics murals que va poder fer van ser tapats amb cortines i, amb l’arribada al poder de Primo de Rivera, encara van rebre un pitjor maltractament: a sobre s’hi van encolar les pintures espanyolistes. Als anys seixanta, els murals de Torres-García van ser arrencats i traslladats a una altra sala del Palau de la Generalitat, l’actual sala Torres-García.
Fins aquí la trista història coneguda. Ara l’enèsima sorpresa que han donat les obres de reforma. A les parets, de dalt a baix, han aparegut les incisions que l’artista catalano-uruguià va fer en el morter fresc com a guia de les pintures. La coincidència és total. I això no és tot. També s’han trobat alguns fragments dels frescos: “Probablement no es van extreure perquè no tenen importància iconogràfica. No ens esperàvem trobar-nos el Torres-García decoratiu in situ”, precisa Mestre. I això tampoc és tot. Quan s’han retirat les pintures del 1926-1927, s’ha vist que a darrere de la tela hi va quedar enganxada la capa pictòrica superficial dels murals noucentistes.
I encara podria ser més. Un dels misteris que ha planat sempre és si Torres-García va arribar a començar un cinquè mural. Alguns estudiosos creuen que sí i que hauria quedat ocult rere una de les ràncies pintures dictatorials. De moment, males notícies: s’ha desinstal·lat just fa pocs dies l’obra (La batalla de Lepant, de Josep Maria Xiró) del parament on suposadament hi havia d’haver el fresc titulat La indústria, i no s’ha trobat res. Aviat es procedirà a treure La reunió del capítol del Toisó d’or a la catedral de Barcelona, d’Arcadi Mas i Fontdevila, però amb poques esperances que hi hagi sort. Així i tot, qui ho sap del cert.
El repte està sent, i serà fins al final de les obres, rescatar i integrar tots aquests descobriments a l’agençament de l’estança, que anirà a càrrec de l’estudi d’arquitectura Bosch Capdeferro. El seu projecte consisteix en un revestiment de feltre d’un to clar, una solució provisional per si en un futur es vol dotar el saló d’una altra decoració artística. Caldrà fer algunes modificacions. Un dels canvis, ja aprovat, afecta les pintures sobre paret que amaguen les restes renaixentistes. “Prevèiem recobrir-les amb una pintura reversible. Però ara, per poder deixar a la vista els murals originals, s’ha decidit eliminar-les”, raona Girabal, que subratlla que són obres menors, de farciment ornamental. Tot i que és massa aviat per dir-ho, no es descarten solucions digitals per posar més en relleu algunes de les troballes, com podria ser el cas de les incisions dels frescos de Torres-García.
El desig és que el nou Saló Sant Jordi s’inauguri oficialment l’11 de setembre del 2024, la data fixada des de l’inici. “El calendari no ha canviat. Acabarem l’obra quan estava previst fent tot el que no estava previst”, indica Girabal, que compten que això implicarà una revisió del pressupost (ara d’1,9 milions d’euros).