Lloll Bertran recupera ‘Pigmalió’ amb una dramatúrgia íntima

En el fons, aquest Tot fent Pigmalió és un cant a la riquesa de la llengua. El dramaturg Marc Rosich ha aprofitat la traducció que Joan Oliver va fer als anys 50, tot incorporant-hi alguna perla com la Tirallonga de monosíl·labs del mateix autor. Des del 31 de gener (l’estrena és el 7 de febrer) fins al 24 de març es podrà veure a la sala Versus Glòries, aquesta nova producció en què torna a protagonitzar Lloll Bertran. La Lloll, ja va estrenar en aquest teatre a la tardor del 2022 l’anterior aventura, Cartes d’amor, interpretades amb Àlex Casanovas, que van tancar la producció desembre passat al Borràs de Barcelona. Manuel Barceló és el professor de dicció que fa una juguesca per aconseguir que una humil venedora de flors causi una sensació favorable en una trobada aristocràtica. Lloll Bertran ja va ser la protagonista del musical que Xavier Bru de Sala va adaptar per a Dagoll Dagom el 1997. Per a l’actriu, aquest retrobament és molt feliç perquè ara pot defensar el seu personatge vulnerable des d’una maduresa actoral.

La productora Anexa repeteix la proposta al Versus Gaudí (tot i que posteriorment, l’acció es pugui traslladar en sales a la italiana de major aforament, en gires o, per exemple, tancant temporada al Teatre Borràs). El productor Toni Albadalejo ja aventura, que no serà la darrera col·laboració al Versus, sense desvetllar la nova proposta per a la temporada vinent. Jordi Andújar i Marc Rosich han dirigit aquest treball en què, com ja preveia Oliver, es poden captar molts accents de la llengua catalana, sense necessitat de practicar el “xava” que usava la Sandra ca Maca, que La Lloll va immortalitzar a la televisió. Amb música de Marc Sambola, Lloll i Barceló, interpreten canten i ballen, tot repassant els principals “papers de l’auca”, comenta Rosich.

La situació es planteja en una sala d’assaig en què els dos protagonistes preparen el muntatge, amb un vestuari d’època que contrasta amb la migradesa de la sala. Entremig de la trama, s’intercalen fets biogràfics dels dos actors, volent confondre realitat i ficció amb els seus personatges. George Bernard Shaw, que va popularitzar-se gràcies a aquesta obra de teatre motiu pel qual es va guanyar el Nobel de literatura i posteriorment rebria l’Oscar a l’adaptació del llibret per My fair lady. La pel·lícula, icònica, de quan la televisió no deixava triar més d’un canal, recorda Rosich, va ser un reclam per a molts joves a entrar a l’ofici d’actor.