Els Watson és una peça amable, romàntica, còmica, sorprenent, pirandelliana que es manté en un to entre cordial i refinat. Sense trepitjar pràcticament el prosceni i amb uns finestrals de gran altura que donen la imatge d’una certa riquesa, imposada per una jerarquia social. El director Josep Maria Mestres (El ventall de Lady Windermere, 2007) té un pols molt fi. La peripècia d’una noia de 19 anys que torna a la casa paterna (d’on la van enviar a casa de la tieta als 5 anys) i que revoluciona l’asfixiant aristocràcia rural amb una personalitat educada i enginyosa alhora fa un tomb inesperat poc abans de la meitat de l’obra. El repartiment de 17 intèrprets a escena és la millor escenografia i els moviments subtils són d’una estampa preciós. No hi falta ni hi sobra ningú. El mutis de Jordi Banacolocha és de traca. L’obra vessa bon gust amb un vestuari d’època i unes cortines que deixaran pas a un tàlem monumental. És en pijama, sense els visos i les armilles, que el cos i la veritat bateguen de manera imprevisible.

Laura Wade fa una lectura intel·ligent de la novel·la inacabada de Jane Austen. Que no tingui una conclusió concreta permet que tots els finals siguin possibles. Hi ha un joc teatral en ensenyar l’armadura dels finestrals. El deliri es frena en el moment just abans de descarrilar. Mereix omplir a vessar perquè, sense ser una peça de militància, va esquitxant les convencions socials inamovibles del XVIII que, en certa manera, contrasten amb la immediatesa desfermada del segle XXI.

És notori el paper de Laia Manzanares (Emma Watson) i Laura Aubert (Laura Wade), però fins a la nanny més despistada (Lluïsa Castell) té una pausa llarga que es guanya mentre neteja les culleres de plata.