La música clàssica viu moments d’auspici a Girona: hi ha un volum creixent de concerts, com també més varietat i atreviment en les programacions. A part d’això, entrelluquem igualment majors voluntats d’innovar amb els formats del directe, fent que l’experiència musical sigui més performativa, dinàmica i interactiva. El públic també respon amb solvència, indicant que vol ser testimoni i partícip d’aquests agenciaments i novelles vivències, més enllà de la dictadura del classicisme vienès. Al final, fa més d’un segle que l’imperi austrohongarès va cessar de ser-hi.

Així va ser el diumenge 25, a la Sala de Cambra de l’Auditori de Girona, amb l’Orquestra de Girona, només amb la secció de cordes, que ens va proposar un vol sense sobresalts a la música de diferents èpoques del Regne Unit, començant amb un tripartit d’obres de John Dowland, com la ben coneguda Semper Dowland, Semper Dolens, autèntic índex de l’estil compungit i melangiós d’aquest autor de l’època isabelina, coetani de Shakespeare: “Una música que plora”, com recitava Federica Porella, sota una il·luminació de clarobscurs. La ballarina italiana, cercava els espais buits entre els instrumentistes, entrecreuant, al ritme de la música, moviments que semblaven rescatar l’aerodinàmica del vol dels ocells migratoris.

Sense interregnes per aplaudiments, arribava seguidament l’obra principal de la sessió, reclamada com a lema del propi programa: L’Alosa ascendent, o The Lark Ascending, en el títol original, prestat d’un llibre de l’escriptor George Meredith. Es tracta d’una creació fascinant i summament admirable de Ralph Vaughan Williams, datada de 1914, i que evoca aquella au, coneguda per emetre un original cant mel·liflu mentre vola. L’orquestra va planant, proposant un horitzó en suspensió, de dia nuvolat i salpicat de mar, mentre el violí solista evoca l’ascensió sonora i medul·lar de l’alàudid sobre els cels del Canal de la Mànega. Feia de concertista Joel Bardolet, que va prestar una versió potent, diligent i apassionada de l’obra.

El violinista seguiria exhibint els seus crèdits, amb una adaptació per l’instrument de l’Elegia a la Mort de Thomas Tallis / Ye Sacred Muses, signada per William Byrd, cognom d’evidents ressonàncies ornitològiques. El solo va rendir-se hipnòtic, sensacional, quasi ‘paganinià’, estenent un pont a l’altre opus de Vaughan Williams, també inspirat en Thomas Tallis, la Fantasia sobre un tema d’aquest compositor del renaixement, que així també va estar present, encara que indirectament. La composició va sonar primaveral i oxigenada, amb l’orquestra repartint-se pels nivells més elevats de la sala, aconseguint així una sonoritat més plenària i envolupant, capaç d’omplir harmònicament tota la sala.

Bardolet també feia de director, guiant els companys amb l’arc i el cordòfon a les mans, amb gestos desimbolts i persuasius. El moviment de Porello, per això, no sempre s’arrelava orgànicament amb el fil musical, ja que a vegades semblava una mera observadora, reclinada a la paret de fusta de l’Auditori. Contundent, encara així, el text que va llegir de l’escriptora libanesa Etel Adnan, un crit en defensa de la vida i en contra de guerres i genocidis: una via amb punyent actualitat i que es podia haver explorat més al llarg del recital, que va concloure amb dues corprenedores creacions de Henry Purcell, Pavana i Xacona en sol menor, una de les tonalitats preferides d’aquest herald del primer barroc, asserenador, introspectiu i homeostàtic: després de volar amb les ales ben obertes, era temps de tornar a tocar terra ferma.