L’alegria irrepetible de la primera vegada

Per als que només vam conèixer petits circs ambulants decrèpits, despullats de la màgia i la poesia que Fellini imprimia al de la seva pel·lícula La strada, amb el forçut Zampanò i la fràgil Gelsomina, el Cirque du Soleil va suposar un impacte que no resulta fàcil d’explicar. Han passat 25 anys i escaig, i des d’aleshores han desfilat per Barcelona una vintena d’espectacles de la poderosa multinacional quebequesa, en les seves grans carpes o al Palau Sant Jordi. Ara tothom situa més o menys el Cirque du Soleil. Però el 1998, quan Alegría va aterrar a la ciutat, poca gent sabia qui eren. Ja feia onze anys que feien gires als Estats Units i vuit anys que voltaven per Europa, però la informació no circulava tan ràpidament com ara.

Per entendre la sorpresa que em va provocar Alegría, compartida per molta gent, convé recordar alguns dels números que havia vist als circs de Mallorca: dos nens, un enfilat en una somera, cantant el tema principal de la sèrie animada Don Quijote de la Mancha; un Tarzan escanyolit que cridava “Angawa!” a un pobre elefant, o un Superman igualment escardalenc amb la seva capacitat de volar reduïda a llançar-se a un matalàs des de dalt de tot de la carpa. Segur que hi havia espectacles de més qualitat i talent, i a Catalunya encara més, però aquesta era la realitat del circ per a una part del públic.

Només arribar a la zona esportiva de la Mar Bella i veure el Grand Chapiteau, la carpa gegantina que havia instal·lat el Cirque du Soleil, t’adonaves que allò era una altra lliga. En entrar-hi i començar l’espectacle, pensaves, bocabadat com un infant, que allò era més bé un altre univers. Una cantant i músics interpretaven els temes de l’espectacle, alguns de gran qualitat ( Vai vedrai , Querer ...), que mereixerien, per si sols, pagar l’entrada d’un concert; uns personatges misteriosos amb vestits i maquillatges exuberants, barrocs, que pul·lulaven enmig del públic que anava prenent seient... I de cop s’apagaven els llums i començaven a desfilar els artistes, al ritme de la música i seguint un fil argumental, però desplegant tot el seu talent, sempre dels millors del món en l’especialitat, alguns d’ells exmedallistes olímpics: els gimnastes que feien diagonals damunt una mena de llit elàstic que multiplicava els seus salts; els acròbates russos fent vols increïbles amunt, molt amunt; les dues contorsionistes de Mongòlia fent exercicis impossibles...

El text introductori del catàleg de l’espectacle deia: “I si tot estigués permès! I si fos el ximple del rei qui tenia raó! I si la carpa es convertís en un univers màgic on els vells tornessin a ser joves i els reis fossin els bufons! I si fossis el rei per una nit! I si fos així, Alegría, què et semblaria?” Vist en perspectiva, no és gens exagerat: l’efecte que aconseguien era aquest, almenys per al públic poc acostumat a aquest esclat d’estímuls per a tots els sentits.

Els anys han matisat aquesta primera impressió. Tenir l’oportunitat de veure espectacles del West End londinenc com Les misérables o Wicked, per posar dos exemples entre molts, permet entendre que aquest nivell de vestuari, maquillatge, perruqueria, escenografia, il·luminació, música... no són tan excepcionals. El Cirque du Soleil és una mena de Hollywood circense que beu de la gran tradició anglosaxona i francòfona de les arts escèniques, amb professionals que porten aquest nivell de qualitat a les superproduccions escèniques.

El segon matís té a veure amb la màgia irrepetible de les primeres vegades, aquella natura especial que els tòpics atribueixen, per exemple, al primer amor. Res no m’ha produït l’impacte d’Alegría, ni tan sols els espectacles que ha portat a Barcelona posteriorment el mateix Cirque du Soleil. Si es comenta amb altra gent, és fàcil adonar-se que hi ha qui ha viscut aquesta sensació amb altres espectacles que han vingut després: Quidam, Saltimbanco, Dralion, Corteo, Crystal, Luzia... El primer, sigui quin sigui, és el que més impressiona.

L’èxit de públic d’Alegría va fer que el Cirque du Soleil tornés aviat, el 2000, amb l’espectacle Quidam , i que convertís Barcelona en plaça fixa de les seves gires. Quidam es va poder veure de nou al Grand Chapiteau instal·lat a la zona esportiva Mar Bella. En recordo la imatge poderosa de l’home sense cap, amb gavardina i paraigua, que simbolitzava l’espectacle i apareixia per l’escenari; els complexos exercicis en grup amb salt de corda (quina capacitat de convertir en art els jocs i objectes més senzills) i les coreografies acrobàtiques d’una artista amb teles penjades del sostre. També recordo la constatació que eren mortals, després d’haver vist la perfecció a la funció d’Alegría: una errada al principi i els nervis van afectar l’exercici del salt de corda.

Saltimbanco va ser el tercer espectacle que va passar per Barcelona, el 2002. Va ser el primer muntatge del Cirque du Soleil que va voltar per tot el món, a partir del 1992, i tenia un aire més clàssic i més exercicis de terra. S’inspirava en els saltimbanquis i la tradició de la Commedia dell’Arte. La dramatúrgia, la música i el vestuari tenien menys pes que a Alegría, que marcaria l’evolució de la companyia. Dralion va canviar d’ubicació: es va fer a la Barceloneta, on després es va aixecar l’hotel Vela. Els clowns hi tenien un protagonisme especial. Un dels números es basava en la interacció amb el públic: un pobre home voluntari baixava a l’escenari i n’hi feien de tots els colors, fins i tot li prenien la cartera. Quan ja feia estona que patia les burles dels pallassos, davant la sorpresa dels espectadors, feia una acrobàcia impensable per a la gran majoria de mortals. Era un membre de la companyia. Disculpeu l’spoiler, ja fa temps que no està de gira. Fusionava l’antiga tradició del circ xinès (amb números com els pals de bambú) amb el plantejament més avantguardista del Cirque du Soleil. El seu nom és una combinació de les paraules drac i lion, “lleó” en anglès. De la seva banda sonora, cridava l’atenció la veu del contratenor Érik Karol, amb registres vocals molt aguts.

Corteo tenia com a fil conductor una rua, una cavalcada festiva imaginada per un pallasso que, a prop de la mort, recorda la seva pròpia vida i els personatges que s’ha anat trobant. La carpa es va instal·lar al costat del parc del Fòrum i hi tenien pes els pallassos i números espectaculars com els equilibris d’un equilibrista damunt una escala, els llits elàstics i una parella fent belles acrobàcies penjats d’una corda.

Els afores de l’Hospitalet, al costat de l’hospital de Bellvitge, han substituït ja fa anys el front marítim de Barcelona com a espai per aixecar el gran envelat del Cirque du Soleil. Luzia , el darrer espectacle que s’hi ha pogut veure, s’inspira en la cultura mexicana i sorprèn per l’ús de l’aigua, des d’una gran cortina aquàtica que baixa fins a la utilització de l’aigua a l’escenari en diversos exercicis. També queden impresos a la memòria els gronxadors russos, les contorsions impossibles d’un musculat artista i els malabars amb pilotes de futbol, bitlles...

L’aigua, també, però en forma de gel, és l’element central de l’espectacle Crystal , que es va poder veure al Palau Sant Jordi el gener del 2023. Pren com a títol el nom de la noia protagonista. Després de discutir amb els pares, surt a patinar al llac, el gel cedeix sota els seus peus i, com l’Alícia de Lewis Carroll, cau en un món ple de meravelles. El primer número és el més espectacular, amb dues dotzenes de patinadors i acròbates en una bella coreografia. Són especialment vistosos els equilibris impossibles d’un artista damunt fins a sis pisos de cadires i els salts de quatre skaters en rampes i tobogans.

Tots els espectacles que comentem en aquesta pàgina són d’un nivell artístic excepcional. La frase “No pot ser!”, verbalitzada o no, passa sens dubte per la ment de molts espectadors. Però la sensació que em va provocar Alegría és probablement irrepetible.