LITERATURA
Iniciació a les descobertes individuals
Des de mitjan anys vuitanta, en què es va donar a conèixer amb La frontera de la llum, Alba Sabaté ha construït una obra narrativa consistent, plena de referències literàries i amb un estil concís i melòdic. Això la fa interessant per a un públic ampli per la seva senzillesa expositiva i, alhora, atractiva per a un lector cultivat, que la pot acostar a les brillants escriptores de la postguerra, a les franceses Françoise Sagan i Dominique Sarrazin o a les d’aquí, com Rodoreda, Laforet, Concepció Maluquer, Concha Alós, Forrellad, Martín Gaite, Matute i les altres. Precisament a Sagan dedica Sabaté la seva última obra, La meva història és la història d’un amor (Columna), on mimetitza l’estil de la influent escriptora francesa, la seva innocència en l’exposició i un estil aparentment naïf, però carregat com un cafè colombià amb conyac un matí d’hivern. La novel·la planteja la iniciació d’una adolescent l’any 1979 –segurament en paral·lel a la biografia de l’autora–, els seus primers amors: un professor d’institut o el que serà el seu marit i pare del seu fill. Com l’autora, la protagonista se sent professora (“professora més que cap altra cosa”). Mentre redacta la seva aventura, que es mou cap al present, en les pauses de la narració envia missatges al seu fill perquè comprengui què és la història d’un amor: “Enric, vaig conèixer el teu pare l’últim any que vaig ser a l’institut i omplo tots aquests papers ara, l’últim any que hi treballo. I entremig, un univers d’universos.”
Nascuda a Manresa el 1962, però vinculada a Girona, on va créixer, Sabaté té uns dots per a la narrativa que complementa amb els seus coneixements literaris, que no són pocs precisament, i que surten sovint en la narració. Ens pot parlar de cançons de Lluís Llach o de l’adaptació de Paco Ibáñez sobre el poema de José Agustín Goytisolo a la seva filla Júlia mentre fa un recorregut per autors. Especialment els francesos, que esmenta explícitament, Proust i Sagan, més lligats del que els crítics es pensen. Les descripcions, per exemple, quan va al llit per primera vegada amb el que serà el seu marit són de traca. O la descoberta del sexe amb el seu professor després que ell li pinti les ungles dels peus i de les mans amb esmalt. Avui aquestes dinàmiques serien de poc més d’anar directe a Can Brians amb la fauna de tota mena que hi ha allà. També destaca l’intimisme amb què connecta amb el lector d’una manera tàcita, quasi a cau d’orella. Aquesta és la màgia d’Alba Sabaté, el poder de la literatura que no pretén anar de res, però que captiva amb intensitat i elegància.
Girona, Barcelona i París alternen els seus carrers mentre una frase de Rodoreda actua de tesi: “la vida és una repetició.” Sabaté s’hi enfronta des de la literatura, la seva única causa. La precocitat i la ingenuïtat de la protagonista identifiquen plenament el lector mentre la narració avança i anem descobrint els universos calidoscòpics d’una noia que descobreix el canvi en una època de grans canvis. Després de la fractura de la mort de Franco i el cert buit de poder que va arribar fins que els monàrquics i l’oligarquia van expulsar Suárez amb el cop d’Estat del 1981, el país va anar a una deriva que no l’obnubila i que la narradora no qüestiona. La generació que va inaugurar l’EGB prenia posició. El discurs èpic es perdia per l’aigüera de la història mentre els ciutadans intentaven fer la seva vida, una vida que Alba Sabaté ens ofereix com la crònica privada d’una iniciació, amb crisantems, com a les grans narracions rodoredianes.