No passa cada dia que uns col·leccionistes amb bona vista per caçar les millors pintures catalanes que surten al mercat truquin al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) per regalar-li una de les seves preses. Com en els vells temps, els d’aquella societat civil barcelonina amb sensibilitat i responsabilitat cultural que amb donacions i llegats va fer museu. El nou membre de la família pública de l’art català és un quadre de Joaquim Sunyer (Sitges, 1874-1956) que llueix, lluminós, a l’exposició Suzanne Valadon. Una epopeia moderna, que es pot visitar fins l’1 de setembre al Palau Nacional.

Retrat de Gustave Coquiot (1907 o 1908) va aparèixer en una subhasta el maig de l’any passat a França, a Saint-Étienne, i tot d’una ja va cridar l’atenció a aquesta parella d’amics col·leccionistes que col·laboren en projectes i són uns entusiastes de Sunyer. “Sobretot de la seva etapa a França, menys coneguda aquí perquè bona part de l’obra es va quedar allà”, explica ell, un veterà del món de l’art però molt discret. “No m’agrada presumir. Sempre he procurat no figurar”, diu. La condició que ens posa per atendre’ns al seu despatx de la part alta de la ciutat és que no revelem els seus noms, si bé el lector encuriosit pot descobrir-los fàcilment: consten a la cartel·la del quadre que han lliurat al MNAC. Tot d’una tampoc hi volien sortir, però al final van acabar donant permís al museu. En aquest article ell serà Y i ella I.

“A França no se sol vendre pintura catalana i espanyola. Quan surt alguna cosa, hi tenim interès”, confessen. Dèiem que a tots dos els va atraure de seguida aquesta peça perquè fins llavors només es coneixia per una fotografia petita en blanc i negre publicada en els llibres sobre Sunyer (Y té una biblioteca impressionant). I fins llavors també estava mal identificada: es creia que era un retrat d’un enigmàtic actor francès de nom Defrance. “Quan vam saber que l’obra procedia dels fons dels hereus de la vídua de Gustave Coquiot, ens vam adonar de l’error”, expliquen. Coquiot (1865-1926) va ser el crític d’art més important de l’època. El primer que va escriure una gran crítica de Picasso quan aquest va fer la seva primera exposició a París, el 1901, a la galeria Ambroise Vollard. I un còmplice dels artistes catalans que en el tombant de segle arribaven a la capital mundial de l’art, entre els quals la nineta dels seus ulls va ser Sunyer, al qual li va dedicar un capítol en el seu llibre Cubistes, futuristes, passéistes (1914).

Picasso també va retratar Coquiot, set anys abans que Sunyer. L’obra, molt coneguda, forma part dels fons del Centre Pompidou. “És el primer Picasso adquirit pels museus nacionals francesos. El van comprar el 1933 a la vídua de Coquiot, Mauricia de Thiers”, anota Eduard Vallès, conservador d’art modern i cap de col·leccions del MNAC, a més de cocomissari de l’actual exposició en què les peces encaixen: Suzanne Valadon, íntima de De Thiers (1880-1964), va signar un meravellós retrat d’aquesta dona amb una vida ben singular. Exvedet de circ, va fer carrera política i va posseir una important col·lecció artística, dins la qual hi havia el retrat que Sunyer va fer del seu espòs.

“És un Sunyer que s’aparta dels seus retrats habituals. Té una forta càrrega psicològica perquè mostra Coquiot com una mena d’histrió, fent una ganyota i lluint uns anells grandiosos. Diu molt de la naturalesa de la relació personal i professional entre ells”, sosté Vallès. No se sap quan va passar a ser propietat del crític. El conservador del museu pensa que Sunyer li deuria regalar. “Hi ha un detall curiós: la firma de l’artista exageradament gran, potser amb la voluntat de fer-se visible dintre de la col·lecció personal d’un crític referencial”, raona.

Sigui com sigui, el llenç es va exhibir en la primera exposició individual de Sunyer a Barcelona, el 1911 al Faianç Català, organitzada per Miquel Utrillo (qui fou parella i pare del fill de Valadon, Maurice Utrillo, del qual Coquiot va ser promotor) i prologada per Joan Maragall. “Els millors sunyers es van veure en aquesta exposició”, subratllen Y i I, que en les seves col·leccions custodien altres obres mestres d’aquella mítica mostra al Faianç.

“Hi ha quadres que són de museu perquè tenen una història. La seva rellevància va més enllà del valor comercial”, argumenten el tàndem de col·leccionistes, que ja tenen decidit fer un altre obsequi al MNAC: un retrat realitzat per Joaquim Torres-García a Vicente Blasco Ibáñez, el 1928, dos anys abans que l’escriptor morís. Y va incorporar aquesta pintura a la seva col·lecció fa més de vint anys. És un enamorat de Torres-García i d’un altre pintor sud-americà vinculat a Catalunya, Rafael Barradas (“D’ell tinc el retrat que li va fer a Joan Salvat-Papasseit”). Y i I no es desviuen pels grans noms sinó per les bones obres dels grans noms. Acaben de comprar un capolavoro de Ricard Canals, Una llotja als toros (1904), que deixaran per a l’exposició de Fernande Olivier (la primera dona de Picasso surt en aquesta tela immensa) que justament obrirà demà el Museu Picasso de Barcelona.