El pare del cinema de zombis George A. Romero, director de La noche de los muertos vivientes (1968), els va imaginar amb moviments lents, però hi ha una certa tendència del cinema i la televisió contemporanis a crear morts vivents que es mouen a gran velocitat, com els de Guerra Mundial Z o The walking dead. La majoria tenen en comú que mengen carn humana. En canvi, la jove cineasta noruega Thea Hvistendahl, a la pel·lícula que avui s’estrena Descansa en paz , els ha imaginat ben diferents: tampoc parlen, més aviat fan sons guturals, però no són antropòfags ni agressius, es mouen lentament i en algun moment semblen recordar, com si tinguessin un breu reflex a la memòria de la seva vida passada. Això sí, l’estat de semi-putrefacció en què es troben els dona un aspecte bastant desagradable.

Descansa en paz va guanyar el premi Especial de Jurat de Sundance i es va presentar al recent BCN Film Fest, on vam poder entrevistar l’autora. Parteix d’una novel·la d’un vell conegut dels aficionats al cinema fantàstic catalans: l’escriptor John Ajvide Lindqvist, guionista de Déjame entrar, millor pel·lícula de Sitges 2008. “He llegit molts llibres seus i volia fer una pel·lícula d’un que es titula La petita estrella (The littlestar), però els drets no estaven disponibles –comenta la cineasta–. El meu productor va contactar amb els seus agents i van dir que estaven lliures els drets de Descansa en paz i els van comprar. M’agrada molt com planteja el realisme amb un component sobrenatural, però centrant-se en els personatges, que tenen una barreja entre les seves emocions i una mena de desassossec.”

La cineasta admira molt l’escriptor, però ha marcat diferències respecte al text: “La diferència amb el llibre és que no és una mena de virus que s’ha estès. Parla d’un grup gran de morts vivents, i de com la classe política, el primer ministre, tracten tota aquesta situació.” Sí, que recull, en canvi, una certa mirada de l’escriptor sobre els zombis: “Quan escrivia el llibre, l’autor s’imaginava a si mateix com si hagués mort i tornés a despertar, i creu que no es dedicaria a menjar-se altres persones, però segurament actuaria molt per instint. No volia fer una història de zombis clàssica.”

La pel·lícula transpira una certa melancolia. Un dels temes que posa damunt la taula és el dol, la dificultat per deixar marxar els morts, la por de nosaltres mateixos a morir. Els protagonistes són dues famílies i una parella que pateixen una pèrdua molt dolorosa (un fill petit, una mare, la parella) i es retroba cadascuna, inesperadament, amb el seu ésser estimat. Descansa en paz també fa pensar en les investigacions per aconseguir la immortalitat i en l’allargament artificial de les vides, gràcies als avenços de la medicina, fins gairebé convertir-nos en vegetals. “He investigat bastant sobre com volem allargar la nostra vida –comenta la directora–. És com si fos una conquesta, una de les poques coses que no hem aconseguit encara, i per això ens fa por. Simplement el que volem és viure més però sense tenir en compte les conseqüències. I tenia en ment no només la por que tenim a la mort, sinó també què se sent quan mor algú que estimem. No volem parlar-ne o a vegades no volem acceptar-ho.”

Thea Hvistendahl considera el cinema fantàstic com una gran eina per explorar la humanitat. “El que m’agrada dels fets sobrenaturals o la màgia és que permet establir connexions amb diferents mecanismes humans. Em fa l’efecte que és més fàcil parlar de segons quins temes sense ser realista. M’agrada quan hi ha misteri o desassossec, alguna cosa que desconeixem i no sabem com reaccionar-hi.” George A. Romero, David Lynch i Víctor Erice són alguns dels cineastes que l’han influenciat.