Música
Les Anxovetes
Grup d’havaneres
“Ara diem que som un grup d’havaneres, res de femení”
El grup gironí d’havaneres, que està celebrant el seu 10è aniversari, actuarà dissabte vinent a la Cantada de Calella
Les Anxovetes han portat les havaneres a Washington, Copenhaguen, Brussel·les i molts llocs de França i l’Estat espanyol
Hi ha algunes lletres d’havaneres antigues que no tenen excusa, però s’han de contextualitzar
Va ser molt emotiu un ‘post’ del president Torra en què explicava que la seva dona ens va escoltar a l’hospital
En el primer assaig, cantant les tres alhora, ja vam sentir que havíem nascut per cantar juntes
Quedem una tarda de juny a la peixateria Puignau, que hi ha sota les voltes de la plaça de l’Assumpció, epicentre del popular barri de Sant Narcís de Girona, sense saber que els avis de la Tona havien viscut durant molts anys al barri. Després de la sessió de fotos, anem a xerrar una estona dels 10 anys del grup, al bar Sant Narcís, en una conversa a cinc veus.
Per començar, el concepte: què són les ‘havaneres en femení’?
Sempre havíem dit que fèiem havaneres en femení, però fa uns mesos ho vam treure del nostre Instagram i ara només hi posa que som un grup d’havaneres, perquè no volem que la gent es quedi només amb aquesta idea. Al principi el fet que fóssim noies cantant havaneres potser resultava anecdòtic, però ara si ho remarquem és com si ens estiguéssim ancorant en el passat, quan en realitat es tracta de normalitzar-ho. Sí, som noies, i què?
Com van néixer Les Anxovetes?
Segurament [explica la Tona] hi té molt a veure que el meu pare havia cantat havaneres amb el grup Voramar, on també feia la veu greu, i me les vaig menjar amb patates molts anys. El 2013, veient la cantada de Calella, precisament, vaig adonar-me que hi havia molta presència masculina en els grups participants. I saps allò que tens un pensament que el verbalitzes però que gairebé ni el filtres? Doncs de sobte vaig dir: “Faré un grup d’havaneres en femení, perquè hi veig molts homes, aquí.” Ho vaig dir en veu alta i hi havia la meva mare i el meu germà allà, però ningú no va dir res. Vaig estar un minut o dos pensant-hi... i vaig veure que podria ser una realitat i que tenia bona pinta. Al cap d’uns minuts, el meu germà va dir: “Jo ja tinc un nom per al teu grup.” I va proposar Les Anxovetes.
Així, tal qual?
Sí. Pum! En cinc minuts ja teníem la idea i el nom. Amb la Montse i amb la Marta ens havíem trobat feia un any, potser, i quasi no ens coneixíem, de fet elles dues no es coneixien. Amb la Montse havíem coincidit en una festa d’aniversari, i vam comentar que a totes dues ens agradava fer veus, segones veus, terceres veus. Després un dia amb la Marta ens vam trobar al tren i vam dir que podríem fer alguna cosa, ja veurem què, perquè realment és que no sabíem què fer. Potser gòspel... No, gòspel no. Llavors vam parlar de fer havaneres, però des que vam parlar per primer cop que podíem fer alguna cosa juntes fins que vaig tenir la idea del grup d’havaneres va passar més o menys un any. I aquella nit, veient la cantada de Calella, vaig lligar caps i vaig dir: doncs si faig un grup d’havaneres en femení ja tinc les tres cantants, comptant-me a mi.
Això va ser, per tant, el primer dissabte de juliol del 2013. I què va passar després?
Com que ho vaig veure tan clar [continua la Tona], i hi vaig estar pensant tota la nit, em sembla que ja vaig contactar amb totes dues la setmana següent, i a l’agost ja vam fer el primer assaig. De seguida, vaig comprar el domini d’internet [ www.lesanxovetes.cat ] i vaig crear les pàgines de Facebook i Instagram, perquè no m’ho robés ningú [riuen]. Per tant, ens vam crear l’estiu del 2013, però no vam fer el primer concert fins al maig del 2014. Inicialment érem les tres cantants i un guitarrista que es diu Xico Rovira.
I quan vau començar, quines havaneres vau triar?
En aquell primer moment recorríem molt al que sabia la Tona [indica la Montse], perquè ella era l’experta de les havaneres. Jo no havia escoltat havaneres en ma vida, però és que ni una, potser El meu avi en la versió de Los Manolos [riuen], t’ho juro! O sigui, no en tenia ni idea. La Tona agafava la guitarra i ens deia: farem aquesta. Generalment, triava les cançons que més li agradaven de Voramar. I ja les portàvem a un to de dona i les fèiem passar per un filtre que les modernitzava.
Fins llavors quina música havíeu fet per separat.
Bàsicament, pop i rock, amb grups com ara Acousters [Marta], Clave de Sur [Salva i Montse], Bigblack Rhino [Xevi]...
I amb Les Anxovetes entreu en un altre món, força masculí.
Sí, amb una idiosincràsia molt particular. Però ens han rebut molt bé en el món de les havaneres, perquè ens hi hem anat introduint d’una manera molt natural, humil i respectuosa. I tot va anar creixent molt gradualment: el primer any vam tenir catorze bolos i el segon ja vam pujar a 54. Però no sabíem bé on ens ficàvem, així que sempre anàvem una mica amb el lliri a la mà, i explicàvem que ens havia vingut de gust fer això, a la nostra manera, i només per amor a la música, sense pretensions de cap tipus, ni de ser continuistes ni de ser trencadores.
Però ho teníeu molt clar perquè el 2015 ja vau gravar un disc.
Ho vam fer tan aviat perquè sonava molt bé. És que va ser màgic! O sigui, el primer cop que ens vam sentir les tres veus cantant alhora vam sentir que havíem nascut per cantar juntes, com es pot veure en el vídeo del primer assaig, que encara és a YouTube : es nota que no ens coneixem gaire, i per això ens mostrem una mica tímides, però és emocionant! Vam començar a cantar i allà va passar alguna cosa. Funciona! Per tant, de seguida vam veure molt clar que havíem de fer un disc. Anxovetes té un timbre propi. Cada persona té un timbre, però els grups també en tenen, potser no si hi ha moltes veus, però sí en el cas de formats com el trio. I el timbre d’Anxovetes és molt característic, molt identificatiu, de seguida el reconeixes. Per tant, quan gravem també ho fem sempre cantant les tres alhora, i ens costa molt gravar per separat.
El 2017, ja amb en Xevi i en Salva completant la formació actual, vau actuar per primera vegada a la Cantada de Calella.
Sí, aquell va ser un reconeixement molt important, però és que pocs mesos després també vam actuar a la Mostra de l’Havanera Catalana de Palamós, al Palau de la Música i, l’estiu següent, al Smithsonian Folklife Festival, de Washington, que va convidar la cultura popular i tradicional catalana. Però, evidentment, cantar a Calella va ser brutal, perquè és la meca de les havaneres i, a més, gràcies a la televisió tot Catalunya va saber aquella nit que hi havia un grup que es deia Les Anxovetes.
Heu voltat gaire pel món amb l’havanera?
Sí, hem viatjat força. Per exemple, hem actuat a Ljubljana (Eslovènia), Copenhaguen –dins l’Aplec Internacional d’Adifolk–, Brussel·les i molts llocs de França i també de la resta de l’Estat espanyol.
I com reben les havaneres els públics d’altres països?
En molts casos, hem anat a fora per actuar en casals catalans i, per tant, per a un públic nostrat. Però a Washington sí que vam cantar davant d’un públic eminentment nord-americà, que mostrava molt d’interès pel que fèiem, i els sorprenia la nostra sonoritat, tan diferent. Els havies d’escoltar cantant El vell pescador: “El mar és bo, el mar és blau!”, amb el seu accent i sense entendre res, però molt motivats [riuen]. A més, ja estava tot també enfocat perquè et fessin preguntes, sobre l’origen de les cançons o sobre com treballàvem la construcció de les veus. Va ser molt bonic.
O sigui, que les havaneres us han aportat moltes coses.
I tant, moltes experiències! No sols de viatges, sinó de gravació de discos, anècdotes a dalt dels escenaris i fora dels escenaris, perquè connectes molt amb la gent; els toques la fibra, una tecla que els fa vibrar. I t’expliquen els records personals o familiars que els desperten cançons com ara Vestida de nit i t’abracen com si et coneguessin de tota la vida. Perquè tenim un públic objectiu tirant a gran i amb molta nostàlgia, i les havaneres tenen un caire nostàlgic amb el qual connecten molt.
Alguna vivència destacada?
Una de molt recent i molt maca: fa poques setmanes, el president Torra va penjar a Instagram una publicació d’agraïment a tota la gent que li havia enviat missatges d’afecte i condol per la mort de la seva dona. I hi explicava que una de les seves últimes nits a l’hospital el fill li va demanar si volia escoltar música, i ella va dir que sí, que volia escoltar Les Anxovetes.
Vosaltres sou un relleu generacional dins del món de l’havanera. No passa amb el públic?
Com dèiem abans, el públic habitual té una edat mitjana una mica alta. I entre la gent més jove, hi ha encara certs prejudicis, encara que hagin estat escoltant havaneres tota la vida sense ser-ne gaire conscients. Però cada vegada hi ha gent més jove, fins i tot molt jove, que ens segueix a nosaltres i a altres grups, també els mítics de tota la vida. Però és veritat que per a molts joves l’havanera és un plaer culpable, un guilty pleasure [indica la Marta, professora d’anglès]. És música que escolten a casa, però després els costa anar a concerts i cantades. En definitiva, una havanera no és més que una cançó; és música i ja està.
Però també hi ha unes lletres, algunes de centenàries i no sempre políticament correctes, especialment amb les dones...
Sí, és un dilema que hem tingut amb algunes cançons que parlen de certes coses que actualment ens provoquen un cert xoc mental. I no tenen excusa, però s’han de contextualitzar en el temps en què van ser compostes. A més, nosaltres intentem donar-hi la volta. Si Lola la tavernera “mou el cul i balanceja els pits”, no ens fa absolutament res: nosaltres la veiem com una dona alliberada .
Celebrant els deu anys
En fresc, en sal, en llauna, en escabetx... i el que vindrà
Les Anxovetes són Tona Gafarot (veu greu), Montse Ferrermoner (veus aguda i mitjana), Marta Pérez (veus aguda i mitjana), Xevi Pasqual (contrabaix) i Salva Gallego (guitarra). El grup ha publicat fins ara cinc discos: En fresc (2015), En sal (2017), (d)ones (2018) –amb les cançons pròpies de l’espectacle homònim–, En llauna (2020) i En escabetx (2023). També tenen en repertori l’espectacle familiar Ondina, per apropar les havaneres a la mainada a través d’un conte musicat. La celebració del desè aniversari del grup va començar el 15 de maig passat, el dia que va fer 10 anys exactes del seu primer concert, amb una trobada virtual en què van compartir amb els fans cançons i anècdotes, per exemple sobre com un dia han actuat en un gran auditori i l’endemà han cantat sobre “quatre palets” en un lloc en què s’han hagut de canviar a l’església o en un tancat sense sostre i amb vianants mirant-les des de dalt. Després d’haver actuat diumenge passat a l’(A)phònica de Banyoles, Les Anxovetes continuaran els concerts del 10è aniversari aquest dijous a Vilablareix (Emergent) i dissabte vinent a la 57a Cantada de Calella de Palafrugell, amb Els Cremats, Arjau, Mariona Escoda i Peix Fregit. Altres cantades destacades –Platja d’Aro, Calafell– precediran la seva actuació en el festival Amb So de Cobla de Palamós, el 8 d’agost, amb la Cobla Marinada. I el 25 de maig de l’any vinent presentaran a l’Auditori de Girona l’espectacle dels 10 anys, en què faran una repassada musical i audiovisual de la seva trajectòria, amb la col·laboració de l’actriu Pilar Prats, que ja va fer de presentadora, com a Lola la tavernera, en L’Anxovada de l’any passat. L’Anxovada és un concert xefla que organitzen cada any a les Fires de Girona, en què Les Anxovetes conviden un altre músic o grup a participar en una cantada conjunta.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
