La 20a edició de l’(A)phònica va tancar diumenge amb tres actuacions en clau masculina, però molt diferents: el magnètic one-man show del barceloní Marc Parrot, el calidoscopi mitopoètic del senegalès Momi Maiga i, finalment, el gran espectacle coral del portuguès Salvador Sobral. Cal destacar que els dos últims mantenen forts lligams amb els Països Catalans, ja que l’africà resideix a Salt, mentre que el lisboeta va estudiar a Barcelona i a Palma, fet que explica el seu parlar salat.

Parrot va començar amb una llumeta entre la platea del Teatre Municipal, com si fos del personal de sala, però el públic promptament el va reconèixer. A l’escenari, va acabar de muntar els llums i els monitors, extraient guitarres d’una arca que també servia de seient. Va repassar grans temes dels 30 anys de carrera, a cavall de l’electropop i l’indie rock i amb aquelles lletres plenes de figures d’estil. Una actuació molt curosa i personal, amb projeccions de vídeo envolupants i evocadores.

A l’Ateneu, Momi Maiga explicava amb dolçor l’origen ancestral de la kora, un magnífic instrument que abdueix amb les seves sonoritats cosmogòniques. El músic també s’atreveix amb les percussions i cantant amb veu ferma i vellutada. L’acompanyava un trio amb bateria i cordes, prestant efectes i densitat atmosfèrica, sense caure en temptacions new age. Un gran concert per a un públic entusiasta.

La nit encara tindria alè amb l’actuació de Sobral, incombustible mestre de cerimònies d’un eclèctic sarau de varietats amb pinzellades de fado, bolero, blues i psicodèlia: un dels moments clau va ser la dedicatòria al donant del cor que porta trasplantat, assistit per un altre cor –dels alumnes de l’institut local Brugulat–. Tot plegat, un ampli elogi de l’heterogeneïtat, un dels reclams del Festival de Banyoles, que fa molt que ha demostrat ser un dels esdeveniments musicals més sòlids i entretinguts del panorama nacional.