“No confio en cap llibre, pel·lícula o cançó que no tingui almenys una mica d’humor”

No, en absolut. De fet em sento força més incòmode fent aquesta mena d’activitats extracurriculars, però aquesta és una de les principals raons perquè les faig! Sé que si em dediqués només a fer discos per sempre més, el meu món s’aniria empetitint cada vegada més. Fa temps vaig plantejar-me la necessitat d’intentar fer coses que aleshores encara no sabia com es feien i, ara que començo a saber -ne, és quan m’estan arribant propostes així.

Vaig créixer amb aquesta mena de pel·lícules. Va ser, per tant, com si algú hagués llegit la meva ment! M’ha sobtat, però, que la pel·lícula hagi estat un èxit mundial tan esclatant, i probablement hi hagi més gent que hagi escoltat les meves cançons a través de Wonka que no pas a través de The Divine Comedy. No espero, però, que ara tota aquesta gent es converteixi ara de sobte en seguidora del grup. Són coses diferents...

Sí, i tant! Estava obsessionat amb les bandes sonores. Recordo haver escoltat la d’El llibre de la selva en disc de vinil fins a la sacietat. Eren cançons que semblava que haguessin existit tota la vida, una mica com el Happy Birthday i coses així. És per això que m’encanta veure ara tot ple de quitxalla cantant les cançons de Wonka sense tenir idea de qui soc jo.

Bé, tots els meus primers records tenen a veure amb la música. M’encanta el lloc d’on vinc però, coi, Derry no era només una zona de guerra sinó també una ciutat grisa on sempre plovia, així que, tan bon punt se’ns presentava alguna cosa llampant i plena de colors, com els vestits d’ABBA, ens hi bolcàvem! Un dels meus primers records és veure Gary Glitter a Top of the Pops [programa televisiu de la BBC] però el que més em va marcar va ser quan vaig veure Kraftwerk en un programa sobre ciència i tecnologia anomenat Tomorrow’s World. Uns alemanys rarots fent bateries electròniques? Pintava bé!

Sí, la qual cosa sé que devia horroritzar alguns dels nostres fans més estimats: “ei, on dimonis són els violins?”. El synth pop, però, és un dels meus primers amors. Moltes de les cançons d’aquells anys són clàssiques composicions de pop de tres minuts, però interpretades amb un Moog, un Korg, un Roland TR-808... Jo sempre havia volgut tenir-les, aquestes coses, però primer havia de pagar la casa!

A vegades les bromes de Randy Newman són tan càustiques que ni tant sols crec que les pugui pescar [riu]. Sigui com sigui, quan escric cançons, l’humor no és que sigui una cosa feta a consciència sinó que s’hi acaba fent un lloc, perquè penso que la vida és la broma més grossa de totes. Penses que som només una colla d’animals que s’han fet intel·ligents... i és surrealista. La majoria del què fem és estrany i absurd, alhora que tràgic i heroic. I, si tot això, ho barreges una mica, neixen les meves cançons. No sé perquè no hi ha més gent que ho fa, però no estic suggerint que sigui bo fer-ho. Simplement... soc com soc. En tot cas, no confio en cap llibre, pel·lícula o cançó que no tingui almenys una mica d’humor perquè, la vida, d’humor, sempre en té una mica...