Pretenders, dignitat rockera a Pedralbes

Les Nits de Barcelona, en la seva primera setmana, ens hauran portat fins als jardins de Pedralbes dues artistes que van contribuir com ben poques al fet que la simbologia del rock no fos exclusivament cosa dels homes. Una, Patti Smith, força habitual els darrers anys als nostres escenaris, hi actuarà divendres. L’altra, Chrissie Hynde, que, malgrat haver visitat fa alguns anys Cap Roig, no cantava a Barcelona des del 2003, va fer-ho dilluns al capdavant d’una versió incisiva i molt ben endreçada dels Pretenders, amb el guitarrista James Walbourne (nascut al mateix barri de Londres que els Kinks pocs dies després que el debut dels Pretenders, a finals del 1979, veiés la llum) reproduint elegantment i virtuosa tot el ventall d’irresistibles sonoritats new wave característiques dels començaments del grup.

Sense afany de copsar gaire més protagonisme que els seus companys (Kris Sonne a la bateria i Dave Page al baix, a més de Walbourne), Hynde –amb un look marca de la casa: botes, texans i pentinada com un Rolling Stone– va prometre tot just començar un repertori de “nous i vells” temes. I això és el que va fer durant un concert sobri i sense baixades de ritme que va començar amb Losing My Sense of Taste –una cançó de Relentless (2023) en què confessa que no li importa el rock & roll i lamenta que tots els seus artistes favorits semblin “vells i cansats”– i va acabar una hora i mitja més tard amb Mystery Achievement i un cert descontrol a les primeres files, amb tipus, fins i tot, que havien vist tot el concert des del galliner plantant-se en qüestió de segons a un pam de la cantant, que en aquell moment tocava l’harmònica com si, més que a Pedralbes, estigués en un petit club de Londres tot just havent aterrat d’Ohio.

Entremig, tres altres citacions (Kid, Private Life, Up the Neck) al mencionat debut, amb homenatge inclòs al guitarrista dels Pretenders en aquells temps, James Honeyman-Scott (1956-1982); èxits com Don’t Get Me Wrong (que va fer aixecar tothom de les butaques quan no havíem arribat encara a mig concert); alguna aturada als Pretenders més proclius a la ràdio fórmula (I’ll Stand By You, després de la qual Hynde, poca avesada als populismes, es va mig excusar per no haver convidat obertament el públic a moure els braços com aquest va acabar fent), i cançons dels darrers dos discos que s’entreveuen determinants per aquest rejoveniment del grup.

Un bon exemple, doncs, de dignitat rockera amb una Chrissie Hynde de cap manera vella i cansada, sinó cantant, a punt de complir 73 anys, de meravella i fent sonar l’ampli catàleg dels Pretenders de manera rellevant i encara ben vigent.