Còmic

Tot recordant

Francisco Ibáñez, el dibuixant que va crear Mortadel·lo i Filemó

Va produir més de 50.000 pàgines i va vendre més de 100 milions d’exemplars

Avui fa just un any que va morir un dels dibui­xants més prolífics en el món del còmic fet a Cata­lu­nya, Fran­cisco Ibáñez Tala­vera. L’edi­to­rial Pen­guin Ran­dom House ho va anun­ciar des­ta­cant les següents parau­les: “Enrere que­darà un enorme lle­gat de luci­desa, sen­tit de l’humor i més de 50.000 pàgines amb per­so­nat­ges memo­ra­bles que han fet feliços un gran nom­bre de lec­tors.”

Ibáñez va néixer a Bar­ce­lona pocs mesos abans de l’esclat de la guerra civil. El seu pare era ala­cantí i la seva mare, anda­lusa. Durant la seva infan­tesa va afi­ci­o­nar-se als tebeos, i a prin­ci­pis dels anys 50 va començar a col·labo­rar amb revis­tes humorísti­ques, una acti­vi­tat que com­pa­gi­nava amb la seva feina al Banco Español de Crédito. L’any 1957, quan ja gua­nyava més diners publi­cant his­to­ri­e­tes que no pas al banc, va aban­do­nar el seu lloc de tre­ball per dedi­car-se ple­na­ment a l’ofici de nino­taire. L’edi­to­rial Bru­guera, que neces­si­tava nous dibui­xants perquè alguns dels més popu­lars de la plan­ti­lla havien mar­xat per fun­dar la seva pròpia revista, Tío Vivo, va con­trac­tar Ibáñez. La relació amb l’edi­to­rial es va allar­gar durant gai­rebé trenta anys, i Ibáñez es va con­ver­tir en un dels seus millors autors. És el 20 de gener del 1958 quan apa­reix la pri­mera entrega de Mor­ta­del·lo i Filemó a la revista Pul­gar­cito. La his­to­ri­eta era una mena de paròdia dels per­so­nat­ges clàssics de Sher­lock Hol­mes i del doc­tor Wat­son. Mor­ta­del·lo i Filemó eren dos detec­tius molt des­tra­lers que tre­ba­lla­ven per a l’agència de segu­re­tat TIA (Tècnics d’Inves­ti­gació Aero­terràquia). Els dibui­xos van caure en gràcia als seus lec­tors i de seguida van començar a aga­far volada fins al punt de tras­pas­sar diver­ses gene­ra­ci­ons i diver­sos països, a més d’arri­bar al cinema i a la tele­visió. La sèrie va ser reco­ne­guda qua­tre vega­des amb el guardó Aro de Oro als per­so­nat­ges infan­tils més popu­lars entre el 1969 i el 1976, i el gran èxit va pro­pi­ciar, el 1970, l’apa­rició de la revista Mor­ta­delo, que es van con­ver­tir en la publi­cació estel·lar de la casa. Durant aquesta època, Ibáñez va arri­bar a dibui­xar i guio­nit­zar més de vint pàgines set­ma­nals. Una de les prin­ci­pals carac­terísti­ques en les seves vinye­tes era que sovint ama­ga­ven un món paral·lel, sub­til i ama­gat que reforçava la con­tundència de la nar­ra­tiva prin­ci­pal. Petits detalls com un ratolí fent la guitza a un gat, un esca­ra­bat sor­tint del seu cau a con­seqüència dels enre­nous pro­vo­cats pels agents de la TIA; avis asse­guts en un banc fent el seu comen­tari sarcàstic i fins i tot la seva sig­na­tura, “F. Ibáñez”, que pre­nia sovint vida pròpia.

A banda d’aquests dos detec­tius també va crear altres per­so­nat­ges icònics com Rom­pe­tec­hos, el Boto­nes Saca­rino, Pepe Gotera i Oti­lio, la família Tra­pi­sonda o els sur­re­a­lis­tes veïns de 13, Rue del Per­cebe, entre els quals hi havia el llo­ga­ter de l’àtic, Manolo, un per­so­natge que sovint s’ha iden­ti­fi­cat com una paròdia del dibui­xant Manuel Vázquez, un dels refe­rents d’Ibáñez, al cos­tat d’Esco­bar, Peñarroya o el belga Fran­quin.

El 1985 va aban­do­nar Bru­guera per dis­crepàncies amb la direcció. Els drets de les his­to­ri­e­tes se’ls va que­dar l’edi­to­rial i Ibáñez va haver de rein­ven­tar-se i crear nous per­so­nat­ges. Va fit­xar per l’edi­to­rial Gri­jalbo i va fer néixer Chicha, Tato y Clo­do­veo, de pro­fesión sin empleo i 7, Rebo­lling Street. El 1988 Edi­ci­o­nes B, del grup Zeta, va adqui­rir tot el fons edi­to­rial de Bru­guera, que havia fet fallida dos anys abans, i els res­pon­sa­bles de la nova firma van arri­bar a un acord amb Ibáñez perquè recu­perés els per­so­nat­ges que li havien donat tanta fama. A par­tir d’ales­ho­res, va publi­car diver­sos àlbums cada any, sovint dedi­cats a alguna situ­ació del moment o esde­ve­ni­ment social o espor­tiu. També era habi­tual veure’l a ell mateix cari­ca­tu­rit­zat en les seves pròpies his­to­ri­e­tes, com si fos un per­so­natge més.

Al llarg de set dècades de car­rera va pro­duir 150 títols, traduïts a diver­sos idi­o­mes, i més de 100 mili­ons d’exem­plars venuts. El 1994 va rebre el Gran Premi del Saló del Còmic de Bar­ce­lona per la seva tra­jectòria i el 2001 la Meda­lla d’Or al Mèrit a les Belles Arts. L’any 2021 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya i el febrer del 2022 l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona va deci­dir hono­rar Ibáñez amb la Meda­lla d’Or de la ciu­tat. Després de la seva mort, el mateix Ajun­ta­ment li va retre un home­natge pòstum ins­tal·lant uns semàfors amb les silu­e­tes dels seus per­so­nat­ges més cone­guts.

Una part dels còmics ori­gi­nals de la seva etapa a l’edi­to­rial Bru­guera van ser cedits a l’Ajun­ta­ment de Parets del Vallès, jun­ta­ment amb la masia Can Cot, amb la con­dició de crear el Museu del Còmic i exhi­bir-los.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia