La banda irlandesa The Corrs, amb el seu estil genuí de pop-rock amb fusió d’aires tradicionals celtes, va ser ahir a la nit l’encarregada d’inaugurar una nova edició del Cap Roig Festival de Calella de Palafrugell. Potser per alguns aquest cap de cartell no llueix tant com un Rod Stewart, qui va encetar la programació de l’any passat –a priori, perquè les entrades ja feia dies que estaven esgotades–, però el seu concert va ser musicalment molt millor. Els quatre germans, Andrea, Caroline, Sharon i Jim Corr, vinguts tot just de fa dos dies d’actuar a Marbella, coneixien l’escenari, on ja van actuar l’any 2016, i es van mostrar agraïts d’estar en un lloc tan privilegiat i saber on toquen, dirigint-se en tot moment en català al públic, com ha de ser.

Van començar amb el primer clàssic de la nit, Only when I sleep, publicat el 1997 al seu àlbum més aclamat, Talk on corners, que arrenca de forma ben roquera amb la potent percussió a la bateria de Caroline Corr, per donar pas a la delicada veu d’Andrea –que alterna amb la flauta– i les irrupcions del violí excels de Sharon; tot per a confluir en el so tan genuí i distintiu del grup, on també es fa present la guitarra i els teclats de Jim. I amb la cançó encara més típicament irlandesa Give me a reason, amb la cantant donant voltes i més voltes i aixecant els braços com a mostra de la seva volguda i desacomplexada llibertat a l’hora d’interpretar, va ser l’aperitiu de The Corrs per a establir la seva presentació. I, a partir d’aquí, demostrar les seves taules i capacitat per a crear un ambient de caliu encara que la nit fos fresca, massa fins i tot pels temps que toca, i amb un públic tan heterogeni plegat d’estrangers, amb algun irlandès que es va fer veure fent onejar l’estimada bandera tricolor.

Precisament, en el seu repertori no hi va faltar Summer sunshine, tan evocadora d’aquells estius en terres allunyades de la pluja i el fred del seu país. Cançó que van empalmar amb un dels seus grans èxits, What can I do, i que els espectadors corejàvem aquell love me que tothom se sap. A partir d’aquí van sonar cançons menys conegudes pel gran públic, però que immediatament un es fa seves, com ara White light, que dona nom a l’àlbum amb el qual la banda es va reagrupar l’any 2015 després d’una dècada separats; o la commovedora Ellis Island, amb què evoquen la lluita per la supervivència dels emigrants, com tants irlandesos van patir en el seu dia quan van arribar als Estats Units.

Dos dels grans moments acústics de la vetllada van arribar amb la interpretació d’una versió més folkie de la cançó de Jimmy Hendrix Little wings, que va tenir un punt àlgid amb un duet ploraner de guitarres. I Joy of life, una cançó amb tons tradicionals irlandesos composada per aixecar els ànims, que va ser molt aplaudida.

Ja encarant el tram final, vam disfrutar amb Radio, sorgida de l’acústic que van gravar per a la MTV, i Queen of Hollywood, dedicada a la més glamurosa de les estrelles del cinema, Marilyn Monroe que estàs en el cel. A partir d’aquí, ja amb el públic entregat, van encadenar Dreams, tan corejada; la coratjosa So young, que ja va fer aixecar el públic; I never loved you anyway, preludi a les tres propines finals, començant per Runaway, el seu primer senzill extret de l’àlbum amb què van debutar, Forgiven, Not Forgotten de 1995, d’això fa quasi trenta anys. I és clar, no hi podia faltar, en aquest retorn vital i musical a la nostra joventut, Breathless, el seu major èxit. Toss the feathers va ser la rúbrica d’un concert on no calia que Andrea Corr agraís amb un “Moltes gràcies!” a la conclusió de cada interpretació. Els espectadors son qui ho vam estar amb l’espectacle ofert.