Una parella que s’estima i que no troba les proteccions per no ferir l’altre. Possiblement, no n’hi ha. Llàtzer Garcia és llest: es queda amb el gest d’agafar-se les mans per titular la topada frontal a l’escenari. L’autor planteja una fràgil història d’amor, i la situa, des del principi, en l’abisme d’allò impossible. El conflicte a superar no és pas fàcil: la jove i debutant directora decideix apartar el company (i actor) del film. Ella considera que l’autoficció ha de tenir un altre protagonista. Les mans té el contrast d’un bombó de licor. Agradarà al públic per la seva honestedat, tot i ser una ficció.

Sílvia Munt ha decidit que, en aquesta obra, hi parli la història i els dos intèrprets. El públic accedeix al conflicte com qui mira pel forat del pany. No hi ha cap pàtina amb la qual els protagonistes provin de justificar el seu comportament. Parlen amb la confiança de qui parla a algú que estima. Sí que vigila de no ferir, però sap que acabarà fent mal a l’altre. De fons, emergeix la relació desigual entre home i dona, un desequilibri social que ja insinuava Christiane Jatahy en la seva versió contemporitzadora de Júlia entre el criat i la filla de família benestant. I com María Hervás ha reproduït un centenar de cops a The second woman en aquest Grec.

Raquel Ferri mostra un rostre de personatge dramàtic que la distancia de la seva superioritat de La Venus de les pells. És vulnerable tant físicament com en la seva voluntat d’empatitzar amb els que estimen. Incapaç de corregir el trajecte que la seva raó (o desraó) imposa. En part com el personatge suïcida d’El día del Watusi.

Per la seva banda, Ernest Villegas és l’home poderós i segur que es troba, des de fa molt temps, feble. Creu que la pel·lícula, que revela el seu infern (del que només s’insinuen situacions en el diàleg de Les mans), pot ser una sortida esplendorosa. L’expulsió l’obliga a trobar nous camins per tenir una sortida digna, tot i que sovint consisteixi en una salvació social del seu jo, més que en una raó pròpia. El poder el té qui el crea. Ego, prejudicis i desigualtats esclaten en aquesta peça interpretada en quatre escenes (amb unes el·lipsis cronològiques) amb una simplicitat de recursos que dona més protagonisme a la trama i a la interpretació.

Llàtzer Garcia (Al final, les visions) ha arribat a una maduresa notable com a dramaturg. Sap tensar la situació fins a l’infinit, resolent la trama i alhora deixant obert el desenllaç. És bonic veure aquesta lluita per una causa que pot ser qualificada d’egoista. Hi ha moltes maneres d’estimar. Aquest és el drama. Aquest és el veritable conflicte.