Llibres
Josep Pedrals
Poeta
“La llengua catalana, literàriament, està en un moment preciós”
Josep Pedrals és un poeta conegut a tot el món gràcies a una gran capacitat de fer entendre els textos que recita
Va començar a publicar tard perquè no volia “publicar per publicar” i això ha fet que no renegui de cap dels seus títols
Et puc ensenyar tècniques que t’ajudin a extreure tota la poesia que puguis dur a dins
De jovenet escrivia amb molt de sentiment, després ho trobava ridícul i ho vaig potenciar
Soc molt didàctic i m’agrada tot clar; intentar ajudar a entendre un poema em sembla fantàstic
Per tendència natural no em queixo gaire, i no perquè sigui conformista, perquè soc molt feliç
Quan algú et rep en un despatx transmutat en una selecta biblioteca personal i hi afegeix “la va crear el meu pare, mossèn Pedrals”, perceps que aquella entrevista serà especial. I ho és, perquè et permetrà conèixer un trobador modern, honest, modest, amb altes capacitats intel·lectuals, una bèstia d’escenari i, el millor, un paio molt simpàtic, segurament perquè és desacomplexadament feliç. Senyores i senyors, amb tots vostès, el gran Josep Pedrals.
Vostè ja va néixer rimat?
Vaig néixer poetitzat. Casa meva era un niu de llibres.
D’aquí surt aquesta passió per la poesia?
Mon pare era un gran lector, la persona que conec que més llegia. Quan jo tenia uns 13 anys, Quaderns Crema va publicar aquell volum preciós de la poesia de Carner. Sempre es llevava el primer i ens ho deixava tot preparat i el recordo esmorzant llegint els poemes de Carner posats en el faristol de sobretaula. I això marca molt. [Riu, com fa tot sovint al llarg de l’entrevista, cosa que no transcriurem amb fidelitat per no enfarfegar.]
Tot un personatge, doncs...
I tant. Ens portàvem 59 anys. Ell havia estat capellà, era mossèn Pedrals, motor i cap, durant molts anys, dels Minyons Escoltes i de les Guies de Sant Jordi. Un rojo separatista, perseguit pels franquistes. Va conèixer la meva mare i es van enamorar. Ell es va secularitzar el 1978. I seguien enamorats 40 anys després, quan el meu pare va morir, el setembre del 2017. Era un intel·lectual. Va estudiar filosofia; després, teologia. Va ser pedagog i mestre d’escola pública més de 30 anys.
I vostè va créixer entre llibres.
Jo gatejava per una biblioteca i m’atreia aquell món. De vegades el meu pare em preguntava “Josep, tu saps on és tal llibre?” i jo li responia “sí, en tal prestatge”. Memoritzava títols que no entenia, però que em sonaven meravellosos, com ara Sobre la quàdruple arrel del principi de raó suficient, de Schopenhauer, quan refuta Kant, que això ho sé ara, però llavors no.
El seu pare va ser un referent.
Llegia molta filosofia, que demana un esforç de comprensió, i el veia tancar el llibre i reflexionar una estona. De petit jo pensava: “Si ho fa el pare, jo també reflexionaré sobre el que estic llegint.” Jo llegia coses bastant menys denses i quan reflexionava acabava pensant més en la forma. I d’aquí penso que em va venir la dèria per la poesia, que és la formalitat més exacerbada. Quan em vaig posar a escriure poesia, hi havia moltes formes i jocs i tècniques que ja tenia clares. No em calia ni comptar les síl·labes perquè ja em sortia la cantarella...
Vostè demostra que es pot viure de la poesia. Això sí, comporta molta feina i variada...
Des que vaig publicar Exploradors del poema, ara fa uns deu anys, vaig a moltes escoles i instituts. Cada any a més. L’any passat, una seixantena. A moltes, amb David Castillo.
Anem a pams, que n’hi ha molts. Té diversos llibres publicats, de poemes i de teoria literària. Primer, una curiositat: com és que alguns estan directament en polonès o croat?
Un l’he tret en croat directament perquè volien una antologia i els vaig oferir publicar poemes inèdits, perquè en tenia uns quants d’aquells que no em quadraven enlloc. A més, en volien pocs, perquè és una edició en català, croat i anglès.
Escriu cada dia?
Intento escriure cada dia. Últimament escric menys poesia del que voldria perquè estic amb altres projectes.
I fa cursos i tallers...
Sí, a l’Escola d’Escriptura, a la Beckett, a l’Escola de Literatura de Terrassa, a la Pompeu, xerrades a universitats, aquí mateix, en aquesta biblioteca... Faig cursos tècnics, per a mestres i per a gent que vol polir-se.
Es pot ensenyar a fer un bon poema?
Ensenyar a escriure bona poesia és difícil. El que et puc ensenyar són tècniques que t’ajudin a extreure tota la poesia que puguis dur a dins.
Ha escrit obres de teatre...
Sí, unes quantes. He treballat sobretot amb l’Iban Beltran i el Jordi Oriol. A més som amics i ens entenem molt bé, tenim un humor similar.
L’humor és una característica seva, escrivint i vivint...
Em va molt bé per aconseguir un cert distanciament. Avui dia hi ha una obsessió amb el jo líric. No el detesto, però el jugo des d’una barrera de ficció. Ficcions dins les ficcions. Sempre hi ha algú que ha escrit el meu llibre, que figura que no soc jo. M’agrada, fotre’m de tot. I el distanciament em ve de jovenet, que escrivia amb molt de sentiment i quan ho llegia després ho trobava tan summament ridícul que em vaig decidir a aprofitar i potenciar aquest ridícul. Em foto de mi mateix. De vegades escric coses que semblen broma i no ho són.
També fa molts anys que col·labora en diaris i ràdios...
M’agrada molt estar al dia del que passa. Fa anys que ens reunim un grup de gent per anar llegint actualitat poètica catalana. Fem venir poetes perquè ens parlin dels seus llibres. I també em serveix per fer col·laboracions. Quan programàvem recitals a l’Horiginal també m’obligava a estar al dia.
Com a músic ha col·laborat amb molts altres creadors. Toca el clarinet i canta. Algun instrument més?
El piano el puc tocar una mica... Tocar, ho toco tot malament. Cantar sí que ho faig millor perquè tinc una manera d’escriure molt musical. De fet, la meva tasca, quan treballo amb músics, sovint és més de compositor que d’intèrpret. He treballat molt amb el Xavi Lloses. Ara estem preparant un espectacle per a la tardor...
Està sempre en molts focs alhora, sona esgotador...
Sí que ho és... A més, com que faig molts bolos, passo moltes hores fora i això cansa. He començat a saber-me distribuir millor el temps perquè, si no, a vegades vas molt a última hora i no és sa. I, des que tinc fills, miro de tornar cada vespre a casa.
Deu considerar la lletra part fonamental de la cançó, és clar.
Han d’anar juntes, equilibrades. A vegades la lletra és una excusa per fer la cançó i els accents no quadren o allarguen síl·labes de manera forçada. Altres cops veus que l’han treballat i és deliciós. I aquí hi ha molts músics que fan bones lletres, com Nico Roig o Mazoni, per dir gent de la meva quinta.
La música també forma part del seu univers, doncs?
Sí, però no puc treballar escoltant música, perquè em despisto i de vegades solfejo, veig les resolucions, “ara farà un 6/4 cadencial”, i aquestes coses...
A més d’estudis musicals, què més ha estudiat?
Vaig estudiar, i no acabar, relacions públiques. Va ser molt estrany perquè la gent em deia que havia de fer filologia catalana, però em feia por perquè pensava: “I si em castren?” M’agrada llegir gent com Ruyra i Garcés i pensava que potser em traurien les ganes... Després he conegut filòlegs i m’hi entenc molt bé, però en aquell moment em va fer por.
Com a rapsode, se’l podria considerar un trobador modern?
Des de petit m’agradava fer teatre. Aquí, al Clot, feia els Pastorets i, després, la Passió, com mig Catalunya. Després vaig començar a fer recitals, amb poemes meus i d’altres. M’hi dedicava de manera semiprofessional. Vaig trigar sis o set anys a publicar, però. En Bernat Puigtobella, que aleshores estava a Empúries, em va engrescar a publicar alguna cosa i m’ho vaig pensar molt, perquè no volia publicar per publicar, i va sortir Escola italiana. Ara n’han fet una edició per celebrar els vint anys. Passa allò que la gent abjura dels seus primers llibres i a mi no m’ha passat, perquè vaig trigar tant a debutar!
Ha actuat per tot el món. Va recitar en català al Japó i el van premiar... Això no és cosa del poema, és cosa del rapsode.
Sempre m’ha agradat la part interpretativa, ser un intèrpret en tots els sentits. Ser algú que et llegeix i et fa entendre el poema, que fa una mica d’Histrió. He pensat molt en com es pot comunicar la poesia i he trobat camins per fer arribar la poesia.
Sempre recita en català?
La setmana passada vaig ser al festival de poesia de Gènova i alguns els vaig recitar en italià, perquè me’ls ha traduït Simone Cattaneo, i una senyora em va dir: “He entès igual els poemes en italià que en català, perquè la manera que tens d’explicar-los ja t’ho transmet tot.” En el fons soc molt didàctic i m’agrada que les coses quedin clares. Intentar ajudar a entendre un poema em sembla fantàstic.
Sentir-se còmode a l’escenari i, a més, aconseguir que els espectadors s’ho passin bé escoltant-lo es pot aprendre?
He anat aprenent a fer-ho... Ja tenia alguna cosa d’inici, perquè soc molt fill del meu pare i ell algunes maneres ja me les inculcava. Un exemple ben simple. Un dia em va dir: “Tu, quan estiguis explicant una cosa, mai diguis «m’enteneu?», digues «m’explico?»; no has de dubtar mai de la capacitat de comprensió dels altres, sinó de la teva capacitat per transmetre.” Consells així ajuden.
Com a lector, només consumeix poesia?
Llegeixo de tot. I coses molt rares. M’agrada molt el vocabulari i a vegades em fa feliç llegir coses estranyes. I en llengües estranyes... Amb els meus fills escoltem cançons en letó perquè té una sonoritat molt similar al català i escoltes frases en català dient coses que no tenen res a veure amb l’original, però és molt divertit.
Quants idiomes controla?
Controlar, el català, i encara gràcies, però puc llegir en castellà, anglès, francès, italià i portuguès. El francès i l’italià me’ls mig invento, parlant. El portuguès no em surt tan bé. Vaig anar a São Paulo a fer uns recitals i em van demanar si podia explicar en una xerrada com està la poesia a Barcelona. Els vaig fotre un rotllo afegint entonació portuguesa al que deia. Quan vaig acabar se’m va acostar una senyora i em va dir: “Vostè es pensa que parla en portuguès?” Li vaig preguntar si m’havia entès i em va dir que sí. Doncs ja està, això és el que importa. Tinc molt de morro, sí...
Hi va haver un moment en què va veure clar que el seu futur estava lligat a la poesia?
Uns quants. El primer va ser a l’institut. Escriure sempre m’ha agradat i sempre he fet poemes. Cap als 14 anys vaig agafar l’hàbit d’escriure constantment, en llibretetes, encara que fos un poema d’amor dedicat a la nena que m’agradava en aquell moment, i com que m’agradaven totes, tenia molt repertori. Vaig començar fent de llibreter i, alhora, recitals. Llavors, de mica en mica, em vaig adonar que sí que en podia viure, de la poesia. Al principi encara a casa dels pares, evidentment, però als 24 ja em vaig poder independitzar. Soc autònom fent de poeta des de fa quasi vint anys...
Això està a l’abast de pocs...
Hi ha diversos factors que hi compten. Primer, que he tingut sort. També que no em queixo gaire, no em cauen els anells per res, i això hi fa molt a l’hora que et contractin. Per tendència natural soc així, no vull dir conformista, vull dir feliç.
Un cim de la seva carrera?
Com a obra, diria Els límits del Quim Porta, un totxo de més de 600 pàgines que vaig trigar molts anys a escriure.
Vostè, que té aquesta riquesa lingüística, volta món i veu altres situacions, també creu que el català se’ns mor a les mans?
No ho veig del tot així. El català continua creixent. Cada cop hi ha més gent que l’entén i el pot parlar. Que l’utilitzin més o menys és un altre tema. Que per als adolescents la llengua social ara sigui el castellà no em preocupa gaire perquè l’edat tonta la passa tothom. A més, el català és una llengua que es va enriquint, es crea vocabulari nou i, literàriament, està en un moment preciós. Si faig 60 instituts l’any, en totes les classes hi ha dues o tres persones a qui agrada llegir i escriure poesia, i això és un fotimer de gent! Per tot plegat, soc optimista.
Per tancar el cercle, l’epitafi el voldrà rimat, suposo...
Hòstia, gran pregunta! No hi he pensat mai. Però sí, el faré rimadet; rimadet, i tant.
L’hereu d’una biblioteca de 30.000 títols
Un rapsode ben personal que ha voltat (gairebé) tot el món
Josep Pedrals (Barcelona, 1979) és un poeta d’escenari, d’aquells que hipnotitzen i retenen el públic tot provocant uns somriures possiblement babaus, gràcies a una capacitat exclusiva de vestir de popular l’alta cultura. I viceversa, de vegades. Ha voltat per Europa, Àsia, Àfrica i Amèrica mostrant els seus dots com a poeta i com a comunicador. Ha publicat disset títols entre poesia, teoria literària, assaig i teatre, a més de cinc discos amb diferents formacions. Li han concedit els premis Lletra d’Or, per El romanço d’Anna Tirant, i el Ciutat de Barcelona, per Els límits del Quim Porta, tots dos, i força més dels seus, publicats per Labreu.
El terme verbigràcia el podria definir, perquè té verb, rima, tècnica, imaginació i molta gràcia. T’explica que el seu pare va morir als 97 anys mig ennuegat per un gra d’arròs i et fa somriure. Et mostra la biblioteca heretada (ara amb molta participació seva, també) de 30.000 títols i no resulta pedant ni altiu. Tot un personatge, certament.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
