Música
Maria Jaume
Cantant i compositora mallorquina
“Als de la meva generació se’ns fa difícil sentir-nos d’un sol lloc”
La cantant reflexiona sobre els no-llocs i la gentrificació a ‘Nostàlgia Airlines’, el seu tercer disc
“Tots en el fons sabem que al final la distància, en les relacions, acaba passant factura...”
“A Mallorca havia existit una manera de relacionar-se amb els turistes molt més sana i de tu a tu”
He canviat força de gustos i m’he adonat que allà on més còmoda em sento és en el pop
Si ara comencés, trobaria uns referents pop femenins que abans no tenia, a Mallorca
Antònia Font [en el disc hi col·labora Pau Debon] és el grup amb què he nascut, viscut i crescut
La gentrificació i la massificació turística, tant a Mallorca com a Barcelona, i com afecten, sobretot, el nostre estat d’ànim i les nostres relacions, ja tenen un disc que en parli. Es tracta de Nostàlgia Airlines (Bankrobber), el tercer treball, publicat el març passat, de Maria Jaume (Lloret de Vistalegre, 1999), mallorquina amb residència, des de fa uns anys, a Barcelona, i una veu decididament a l’alça de l’escena pop del país.
‘Nostàlgia Airlines’s’ha publicat en un moment en què la massificació turística sembla escalar posicions en les principals preocupacions dels ‘autòctons’. Què l’ha portat a fer un disc així?
No era res premeditat, però ha sortit en el moment perfecte, sí [riu]... A més, de manera quasi simultània amb un assaig de l’Anna Pacheco sobre coses similars… [Estuve aquí y me acordé de nosotros, publicat a Anagrama després que l’autora s’infiltrés com a treballadora en tres hotels de luxe]. Crec que ha arribat un punt en què tots estem saturats, ja que estem vivint situacions a les quals no havíem arribat mai. Vaig entendre que, d’això, a més de manifestar-m’hi en contra, podia parlar-ne també a través de la meva feina, que és fer cançons. Volia parlar, per exemple, de com aquest context socioeconòmic i el turisme massiu afecten també el nostre estat d’ànim i les relacions, ja que les dificultats per poder-se pagar una habitació on viure-hi, que és el que em passa a Barcelona, o la impossibilitat de poder passejar per platges a les quals he anat tota la vida, que és el que em trobo a Mallorca, són coses que, tard o d’hora, acaben passant factura...
No sé si els mallorquins, que fa dècades que pateixen les conseqüències del turisme massiu, deuen pensar: “Ara, a Barcelona, comenceu a saber de què va, això…”
Potser hi estem més acostumats, sí, perquè el turisme de sol i platja, a Mallorca, hi està molt arrelat. Però tinc la impressió que Barcelona, des de fa ja uns quants anys, també està al límit. La ciutat cada vegada està més saturada. Jo mateixa no he parat de moure’m de barri per manca d’habitatge o per manca de qualitat de vida, ja que hi ha carrers que han deixat de pertànyer a la gent que hi viu per passar a pertànyer estrictament a la gent que els visita.
Quina ha estat la seva odissea particular, a Barcelona?
Primer vaig viure a Sagrada Família, després a l’Esquerra de l’Eixample i, més tard, al Gòtic, d’on em vaig sentir totalment expulsada. Era insostenible, fins al punt d’haver de decidir si prioritzava el meu estat d’ànim o viure en un carrer que s’havia convertit en un parc d’atraccions. Ara visc a Sants.
Vostè és artista i no política, ja ho sé, però se li acudeixen eines per combatre’ls, aquests problemes?
Bé, caldria marcar uns límits molt clars i facilitar les coses, en el cas de Mallorca, a qui resideix a l’illa. És que, si no, és la llei del més fort! I si els mallorquins no poden lluitar contra el poder adquisitiu d’un alemany que, al seu país, cobra quatre vegades més que ells, què se suposa que han de fer? Marxar tots de l’illa?
S’estan fent manifestacions, alguna de les quals, com la de Mallorca, força important.
Sí, perquè hem arribat a un punt tan ridícul i evident que fins i tot els turistes ho veuen i senten aquest malestar. Fins i tot la gent del PP, que ara ens governa, també ha hagut de reconèixer que hi ha aquest problema. Una altra cosa és que facin res per combatre’l...
Més enllà del turisme, en el disc hi ha aquest aspecte d’estar entre dos llocs, de cercar una identitat. “La distància és només una línia que fan els avions al cel”, canta a ‘Pura geografia’. Ho creu?
Bé, depèn. Hi ha vegades que no és així, evidentment! [riu] Volia dir, en tot cas, que hi ha situacions en què necessites creure-ho perquè vols estar amb una persona i cal convèncer-te que la distància no té per què trencar aquest vincle. Tots en el fons sabem, però, que al final viure lluny l’un de l’altre, en les relacions, acaba passant factura...
Com ho porta això d’haver tingut durant els últims anys, doncs, un peu a Barcelona i l’altre a Mallorca?
Sento Mallorca com a casa sobretot quan soc a Barcelona. I quan soc a Mallorca també enyoro molt Barcelona, ja que aquí, malgrat que m’hi asfixiï quan hi passo massa dies i tot el que he explicat, hi estic molt bé. Als de la meva generació se’ns fa molt difícil sentir-nos d’un sol lloc. No en som de cap... o en som de molts. Per motius laborals o d’estudis, o d’accés a l’habitatge, ens hem anat mudant i les oportunitats no les hem trobat en un sol lloc sinó, generalment, en molts. I, és clar, la identitat la tenim feta una mica un cristo [riu].
En el disc, que es titula amb el nom fictici d’una aerolínia, hi ha diferents sons extrets d’aeroports. Què representen?
Aquest no-lloc, precisament. Els aeroports, a més, em serveixen per explicar això que fem els músics, que no és només tocar, que és el que més ens agrada, sinó anar deixant passar, sobretot, un munt d’hores de relleno i anar d’un lloc a un altre. Els aeroports representen aquesta idea de no estar mai en un lloc quiet, sinó d’estar en moviment constant.
‘Nostàlgic Airlines‘. La nostàlgia, en els seus tres discos, sempre ha tingut un paper fonamental.
Sí, és una cosa que he acabat entenent que em representa força. Entre el primer i el tercer disc és evident que hi ha hagut una evolució, però m’adono que en tots apareixen inputs que em provoquen un malestar o que no em deixen estar del tot tranquil·la. D’una manera o altra sempre he d’acabar parlant dels meus problemets [riu]...
En el disc hi ha una cançó anomenada ‘Cala Rajada 1964’. Trenta-cinc anys abans que nasqués!
Sí, parla d’una època que evidentment tampoc era tan ideal, però en què, pel que m’expliquen els avis de la Mallorca d’aquells anys, hi havia una manera de relacionar-se amb els turistes molt més sana i de tu a tu, de voler aprendre els uns dels altres i, fins i tot, d’amistat. Ara, en canvi, són dos mons paral·lels.
El disc, en l’aspecte estilístic, suposa un salt endavant important. Va començar tocant sola amb la guitarra i ara fa un pop força ‘mainstream’ amb elements de música urbana. Necessita fer un canvi en cada disc o, finalment, ha trobat el seu propi llenguatge?
Totes dues coses. El primer disc el vaig fer amb 19 i 20 anys i tenia cançons que havia fet amb 17. Deia una mica el primer que em sortia, tenia uns coneixements limitadíssims i la música que escoltava no era ben bé la mateixa que ara. Però he crescut, he canviat força de gustos i m’he adonat que on més còmoda em sento és en el pop. D’altra banda, no m’agrada estancar-me, ja que considero que sempre hi ha llocs nous per explorar. En aquest disc jugo amb l’afrobeat, amb un pop més tradicional… Quan en faci un de nou m’agradarà jugar amb coses noves, no crec que repeteixi la fórmula, però sí que anirà més encaminat al que ha significat Nostàlgia Airlines que no pas els altres, ja que, en certa manera, tinc la impressió d’haver-hi trobat la meva essència.
Hi ha uns quants anglicismes, propis de la música urbana...
Sí, volia utilitzar paraules que poden semblar estranyes però que són les que utilitza la meva generació i les que utilitzo jo. Volia recórrer a un llenguatge accessible...
Té la impressió, malgrat tot, d’haver fet allò que se’n diu, o se’n deia, ‘cançó protesta’?
No sé, perquè, més que voler sermonejar ningú, volia expressar el meu malestar, que és, com deia abans, una cosa que faig quan em poso a fer cançons. I si ara aquest malestar l’estan causant en bona mesura les conseqüències del turisme massiu, com ara haver fet insostenible l’accés a l’habitatge, crec que està bé que en pugui parlar amb un llenguatge planer, que és el que et permet el pop.
En el disc hi col·laboren Pau Debon (Antònia Font), Julieta, Clara Viñals (Renaldo & Clara) i Mar Grimalt. Per què ells?
Se’m van ocórrer a mesura que pensava com seria el disc, ja que, al capdavall, són quatre referents. Antònia Font és el grup amb què he nascut, viscut i crescut. Amb la Clara hi connecto per aquesta cosa tan superpop i superfresca que fa. Amb Julieta podia incidir en aquesta vessant urbana que m’interessa cada vegada més. I, amb la Mar, en certa manera, podia invocar aquest passat acústic del meu primer disc, Fins a maig no revisc.
Aquell disc va sortir publicat encara no fa quatre anys. Han canviat força les coses, no únicament en la seva música sinó també en l’escena musical de Mallorca...
Sí, és evident que ha crescut moltíssim, l’escena a Mallorca. Sempre hi ha hagut coses interessants, però si ara jo comencés com ho vaig fer fa quatre anys trobaria uns referents pop femenins que llavors no tenia. De referents de la música tradicional (Joana Gomila, Júlia Colom...) ja n’hi havia, però de referents pop com ho pot ser per exemple la Maria Hein, no tants. Jo m’havia d’emmirallar molt amb l’escena del Principat. Ara, en canvi, tinc la impressió que als artistes de les Illes ens permetem fer cada vegada més el que volem. Hi ha una diversitat musical cada dia més gran, a Catalunya, però des de fa uns anys també a les Illes. I m’agrada perquè la gent més jove que comença potser veurà el camí més fàcil.
En directe
Una nova manera d’estar a l’escenari
“Quin concert + màgic... felicitats, Maria Jaume, 100% aquest és el teu any.” Ho escrivia Mushkaa, una altra de les cantants catalanes de música urbana en auge, l’endemà del concert que, l’abril passat, la mallorquina va oferir a la Sala Apolo de Barcelona, programat inicialment a la sala petita però realitzat finalment a la gran per l’alta demanda d’entrades. “El disc m’està funcionant força més que els altres, estic en un moment il·lusionant”, reconeix Maria Jaume, que, tanmateix, es proposa “tocar de peus a terra, és clar”. En els concerts de Nostàlgia Airlines, Maria Jaume, que va debutar com a cantautora de guitarra i veu, agafa només l’instrument en tres ocasions i capgira la posada en escena. “He hagut de tornar a aprendre a estar dalt d’un escenari”, admet. La cantant actua avui a Es Claustre de Maó i aquest mes d’agost ho farà també a Barcelona (Festigàbal, 17), Clariana de Cardener (Embosca’t, 30) i l’Acústica de Figueres (31).
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
