“La història total vol dir la història amb les dones”

Hi ha diversos factors. D’una banda, tenia un compromís polític amb les esquerres, que vaig descobrir al voltant de les mobilitzacions de l’Assemblea de Catalunya. També vinc d’una família que havia patit la repressió franquista. I després hi ha un tercer factor, que és que havia d’estudiar a la Universitat de Barcelona. Això era l’any 1975 i tenia clar que la història és el que havia de fer. Diguem que la vocació s’ha anat construint. Hi havia uns elements donats, però quan més m’he adonat que em sento historiadora i que em satisfà ser-ho ha estat en el procés de recerca, d’escriure i de fer classes.

Jo crec que el que ha canviat fonamentalment ha estat la lògica de la recerca, que abans era essencialment individual i ara es fa en àmbits de treball. Aquest és un canvi substantiu, que a més a més acredita el bon resultat de la recerca al nostre país, malgrat que els recursos assignats no són els que haurien de ser. Pel que fa a l’alumnat i el clima de la universitat, jo diria que sobretot a partir del 2008 o el 2010 es produeix un canvi molt important en el perfil de l’estudiantat. En un món cada vegada més digitalitzat, et trobes cada vegada més amb un estudiantat que no llegeix. Els alumnes ignoren o defugen la bibliografia i si s’ha de consultar un diari i no està digitalitzat, malgrat que el tinguem a l’hemeroteca, els costa sang i suor fer-ho. Ha baixat d’una manera notable la cultura de l’esforç. Tot ha de ser molt fàcil, tal com semblaria que succeeix en la societat.

A nosaltres ens interessava més la història contemporània i ara hi ha una pulsió cap a l’arqueologia, tot i que encara estem en una situació prou simètrica en el nombre d’estudiants que fan un tipus de menció més moderna, contemporània o d’història medieval. Potser això està lligat a la difusió des del punt de vista de la premsa, tot i que això seria contradictori amb un altre fenomen que observo i és que l’estudiantat no està al cas de l’actualitat. Des de la meva perspectiva, seria increïble pensar que una persona fa història i no li interessa l’actualitat i no mira diaris. En tot cas, es manté l’interès per la història contemporània, però hi ha una fascinació per les cultures més antigues.

A mi em marca força un medievalista, Toni Riera, que fa una assignatura d’introducció a la història, i també el monjo de Poblet Agustí Altisent. En clau metodològica, tinc una fonamentació en el materialisme històric, i les influències més determinants han estat Josep Fontana i Pierre Vilar. També hi ha un camp en què precoçment vaig començar a fer d’aprenent d’historiadora: la història de les dones. En aquest cas és indiscutible el mestratge de Mary Nash. En el cas de Fontana, vaig tenir el gran plaer de tractar-lo a través d’un amic comú, Pere Anguera. De fet, vaig proposar a la facultat que el nomenés doctor honoris causa i vaig ser-ne la padrina. En el cas de Pierre Vilar, la influència ha estat a través de la lectura de llibres essencials com ara Catalunya dins l’Espanya moderna (1964-1968), la síntesi sobre la Guerra Civil (1986) i Història de Catalunya, que dirigeix i publica Edicions 62.

És un debat permanent. Hi ha un llibre d’Umberto Eco que es diu Com es fa una tesi, en què defensa que la recerca ha de ser d’interès per a la persona que s’hi posa perquè li ocuparà molts dies i moltes nits. Jo havia començat la tesina sobre la història del feminisme a Catalunya, però l’any 1981 fem un col·loqui sobre la Segona República que va tenir molta repercussió i va ser una experiència d’aquelles vitals. Arran d’aquest col·loqui, és quan decideixo que la tesi serà sobre la Segona República, i tindrà un àmbit local. Vaig fer una cosa que em va complicar la vida, que va ser voler veure les lògiques comparatives entre les tres ciutats del Camp: Tarragona, Reus i Valls. Després he continuat fent algunes coses d’història local. A vegades hi ha un cert menysteniment de la història local, però en canvi hem estat capaços d’enlluernar-nos amb la microhistòria que provenia d’Itàlia. El problema és que, quan es parla d’història de Catalunya, tot sovint s’acaba fent història de Barcelona. Fontana defensava que es faria una autèntica història de Catalunya quan fóssim capaços d’integrar les recerques que s’han fet a escala local. Però això encara no hem estat capaços de fer-ho. Les pulsions de la capital encara pesen molt i, d’altra banda, per fer un bon treball de síntesi se n’ha de saber molt i s’ha d’estar molt al dia del que es fa al territori.

Assumeixo la meva biografia al cent per cent. Sé d’on vinc i sé què he fet i per què he fet les coses que he fet. Vaig viure la passió democràtica de la Transició. L’altre dia una doctoranda em deia que li hauria agradat viure la Transició, quan tot estava per fer i tot era possible, en paraules de Miquel Martí i Pol. Després, quan en vas sabent més, veus que no, que les cartes estaven prou marcades. En tot cas, tot va començar quan estava acabant la fase de redacció de la tesi. Com que soc una persona inquieta, em vaig enredar a ser regidora del meu poble, Constantí, poble d’Els Pets. Vaig ser la primera dona regidora. Després em van proposar ser diputada socialista del Parlament. Va ser una experiència molt interessant. Em va permetre conèixer les lògiques de les institucions, de la governació del país. Creus que pots fer avançar coses, tot i que després la realitat et demostra que una mica menys o força menys del que tu podies pensar. La primera legislatura va ser molt satisfactòria. La segona, no tant, sobretot per qüestions dels corrents del partit. De tota manera, vist amb perspectiva, el pas per la política m’ha fet millor historiadora.

Pel coneixement dels límits, la relativització del que és una legislació i les dificultats d’implementació d’aquestes coses, el component retòric que té la política... En clau de temàtiques de treball, és el que m’ha anat portant progressivament cap a intentar fer més història social i pensar més en projectes emancipadors que al seu moment van fracassar. També em va donar més solidesa com a historiadora en el sentit d’afinar quines preguntes fas al passat. Va ser una experiència útil en aquest sentit.

No gaire. I segurament és una de les coses, entre moltes altres, que podria explicar la baixa qualitat de la política que es fa. La política és plena de funcionaris i, sobretot, gent en formació de dret. Quina és l’aportació específica que pot fer una historiadora? Doncs una perspectiva una mica més llarga de les coses. Però, és clar, la política està molt condicionada pels mandats i es defugen les visions de llarga o de mitjana durada. A diferència dels economistes o la gent del dret, els historiadors poden aportar una visió més complexa. Seria necessari pensar històricament el present. Aquest també és un dels grans llegats de Pierre Vilar.

Ha canviat moltíssim. Fa anys hi havia elements de cultura de compromís polític que ara o bé són uns altres o bé es difuminen. La política acaba sent un mercat intern de treball. Em sento molt aliena a aquestes lògiques. Al meu parer, hi hauria d’haver limitació de mandats, llistes obertes, una llei electoral amb petites circumscripcions que permetessin un vincle amb el territori... En tot cas, la política que vaig viure era una altra cosa. Ara tot és més pragmàtic i menys utòpic.

Hi ha una primacia dels cicles i de la política institucional, de la guerra, del poder. I, és clar, les dones n’han estat sistemàticament excloses. Fins que no aconseguim una síntesi entre els diversos aspectes de l’experiència humana no capgirarem la història des d’una perspectiva de gènere. La història total vol dir la història amb les dones, de les dones i en els camps en què se situen les dones. Igual que a Catalunya no tenim una bona síntesi de qualsevol etapa històrica que s’enriqueixi de les aportacions de la història local, tampoc tenim una història que tingui en compte aquesta visió de gènere en clau de poder, treball, experiència quotidiana. La història no integra la producció de les historiadores, que ha estat molt nombrosa en els darrers 30 anys en termes de perspectiva de gènere. Però és que les historiadores tampoc som capaces de posar-nos a fer un manual de divulgació que sigui útil i que integri tots aquests aspectes. Tothom es manté en una zona de confort.

Sobretot, en la història de les polítiques de memòria des d’una perspectiva comparada. Per exemple, quina mirada al passat ha tingut la nostra autonomia? Què s’ha commemorat i què no? Quines icones s’ha volgut que es convertissin en referents? I això, per exemple, es manifesta en una cosa tan senzilla però que genera les passions més desfermades com és el nomenclàtor. No es tracta tant de comptar quants carrers hi ha, sinó d’analitzar-ho amb perspectives de psicologia social i d’antropologia.