Els cantautors saben que en la tornada d’una cançó és on s’atrapa l’audiència. Tant si canta Camil Clot com J. Manuel Serrat o Daniel el Higiénico. Rascar la guitarra, rovellar la veu per fer la tonada més emocional i moure’s rítmicament amb la mirada cap endins, ajuda el músic a gaudir-la com quan la va compondre. Marc G. de la Varga construeix una història aparentment patètica sobre ell i la seva dèria a sentir-se dramaturg i a tancar una història, per fer una aproximació afinada a l’estigmatització de malalties de salut mental com la bipolaritat. En aquesta muntanya russa, que salta a partir de talls radicals del drama a l’humor, Pau Vinyals, Mont Plans i un debutant Daniel Higiénico han de mantenir-se molt concentrats per no destensar el tapís que durant més d’una hora mitja es va trenant davant d’una audiència entre absorta i divertida enmig d’una psicodèlia dramàtica.

L’enigma (el del nom, el de la personalitat, el dels comportaments estrafolaris fruits de l’eufòria) és el que fa bategar la trama. Vinyals/Marc G. de la Varga va descobrint, gràcies a una infinita paciència i curiositat, les veritats del germà de Camil, els traumes de la mare, la desconnexió amb la filla. I aquell miratge estrany d’una persona a qui tan aviat se la considera boja com genial.

Marc G. de la Varga, com Eu Manzanares, escriu sobre personatges de l’extrarradi (Lo nuestro, Nessun Dorma, Dopaland), perdedors que lluiten per ser dignes i celebrar les seves petites victòries (sigui disfrutant d’una cervesa, sigui cantant un tema amb la guitarra, sigui escoltant Turandot a tot volum a l’habitació, o bé aplaudint una posta de sol des de Montjuïc). Són fills de proletaris que han tingut una segona residència a les Terres de l’Ebre i que recorden la infància amb molta tendresa, sabent que tot passa de llarg i que ells no tenen el comodí del privilegi. Veuen, en canvi, com el turisme modifica el seu paisatge natural de clubs i de platges.

Diu el pare de la química, Antoine Lavoisier, que la matèria no es crea ni es destrueix, només es transforma. Per al protagonista, que ha mastegat l’amargor del fracàs i de l’oblit (una separació forçosa que ja va escriure l’autor a El niño de la tele), “res s’arregla, només es transforma”. Esdevé un mantra que ensenya a alçar-se amb molta més consciència que entusiasme. Ve a ser com una tornada que va repetint, com quan agafa la guitarra i canta una nova estrofa del tema principal (finalista al Premi Riiing del Festival Grec 2023.) La veu, la guitarra, la lletra i el desencís i el desig. Amb la mare emboirada de fons.