Jordi Savall i Bernadet compleix avui [1 d’agost] 83 anys amb la certesa d’una incommensurable estima per part del públic català, com es va demostrar dimarts, 30 de juliol, en el seu concert en el Festival Castell de Peralada, acompanyat de l’agrupació Hespèrion XXI: caminant amb l’ajuda d’una crossa, el mestre d’Igualada –pedagog, recercador i divulgador del multivers meravellós i virtualment infinit que és la música antiga– va rebre un potent aplaudiment dels presents tot entrant a l’esvelta església del Carme, com un autèntic vot de confiança i de merescut reconeixement.

Sostenint amb els quatre membres la delicada viola de gamba soprano, Savall capitanejava com un experimentat almirall la formació internacional que ell mateix va fundar ara fa cinc dècades, i amb la qual va publicar el 1998 un CD titulat Elizabethan consort music (1533-1603) : aquest servia de mot i context a la vetllada, un ínclit viatge, nocturn i mel·liflu, a la cort d’Isabel I, reina d’Anglaterra. De fet, els temes d’obertura de la vesprada són els mateixos que enceten l’àlbum, la Pavana i la variació Gallarda de l’italià Innocentio Alberti, amb una prestació capacitada i captivadora del llaütista Josep Maria Martí; una música per a l’eternitat, que obre suavíssimament les comportes del mar de la tranquil·litat, sent veritat també que l’abordatge fenomenològic més contemplatiu que li prestem avui no correspon al de l’època: es tracta originalment de danses, per ser ballades en saló i no per gaudir des de la butaca.

El títol del sarau, més poètic i evocador, era El foc i les llàgrimes de les muses, i es reporta directament a una altra Gallarda, The teares of the muses, signada per Anthony Holborne, i també enregistrada pels mateixos protagonistes en un treball discogràfic de l’any 2000. La instigació de la mitologia hel·lena forja un sintagma caient i cadenciós, que convida irresistiblement a la serenitat i a la pau interior. Per evitar el risc d’induir els espectadors en un estat de trànsit i dormició introspectiva, s’intercalaven sàviament els interludis instrumentals amb el cant melodiós, a càrrec de la soprano Elionor Martínez i el contratenor William Shelton, que van introduir diversitat harmònica, igual que anadura escènica. Van interactuar quasi sempre en duet, amb veus cristal·lines i vaporoses com l’aigua de Vilajuïga: ell més eburni i terrenal, mentre que ella apel·lava més a la transcendència, i en certa mesura també a l’imperible misteri de la maternitat, com indiciava la germinadora corba del vestit de color grosella.

Molt suggeridores, la majoria de les cançons eren d’autors anònims, però el periple també va transitar obligatòriament per ments brillants com ara les de William Byrd i John Dowland, figures destacades del període isabelí, veritable segle d’or de les arts d’Albió. El primer va ser abordat amb certa tebior, amb les violes de gamba sonant quelcom texturitzades, possiblement pels efectes ambientals de l’acústica de la nau gòtica: encara que ben climatitzada, es pressentia la canícula que s’infiltrava gradualment per les arestes de la pedra ancestral. El segon, en canvi, va sonar més àgil, límpid i inspirat, emmarcant un dels moments cabdals de la règia nit: començant amb la inevitable i indefectible pavana Semper Dowland, semper dolens, que articula el cognom del músic i el caràcter habitualment compungit i melangiós de les seves creacions, i després rematat amb l’elegant i llevadora balada Now, o now, I needs must part. El programa es clouria amb Joan quoth John, un divertiment prenupcial de Richard Nicholson, en què els promesos esposos dialoguen de forma sibil·lina i coqueta sobre les seves expectatives matrimonials: va resultar molt reeixit, sobretot per part de la soprano, que deslliurava mirades trapelles de seducció al seu contrapart.

L’auditori anava aplaudint només a estones, remarcant que estava present, però deixant fluir l’alineació. Tanmateix, les ovacions finals més efusives van fructificar en dues propines, primer amb el barroc més esplendorós d’Henry Purcell –un duet retirat de The Fairy Queen amb florals ostinati vocals– i, d’autor anònim, la cantiga When Daphne from fair Phoebus did fly amb les seves filigranes meloses, aixecant els oients amb fervor per celebrar els demiürgs i les joies musicals de la darrera monarca Tudor. En un gest que també es congratula, el concert va estar dedicat a Luis López de Lamadrid, cofundador i director del festival empordanès fins al 2006, i que va departir l’agost del 2023, aviat farà un any.