Crítica
Ballar la corda
Si a un exercici circense insòlit se li suma la interacció amb una arpa, es transforma l’exercici en un quadre poètic
Quan es veu per primer cop una disciplina insòlita (aquest malabarisme de cordes, per exemple) cada primer equilibri és inesperat. I, construït de menor a major dificultat, garanteix un interès màxim per al públic. Si, a més, es fa amb la sensibilitat de desenvolupar els exercicis amb una arpista en directe, amb qui s’interactua subtilment, sense grans gesticulacions, s’aconsegueix una calidesa extra que transforma l’exercici gimnàstic i de coordinació en tot un quadre poètic. Les cordes, de sobte, ballen, a una cadència calmada, quasi amorosa.
El duet de Modo Grosso aconsegueix transportar l’espectador amb unes simples cordes gruixudes, demostrant el seu domini i força per llançar-les al buit i aconseguir que, per exemple, facin un nus a l’aire. Joan Català ha demostrat la força d’interactuar amb elements nobles com ara el pal (Pelat) o el ferro (5.100 m/s o Idiòfona). Els belgues, amb una peça de poc més de mitja hora, alternen la corda i les malabars de boles convertint-les en boles de repetició picant-les contra l’arpa. Un preciositat inesperada a la terrassa de Casaramona, la seu del Caixafòrum de Barcelona. Les cordes, com les mànegues d’aigua, es poden enroscar sobre si mateixes. Controlant-ne les torsions es pot aconseguir que facin pinça per llançar boles de la mida d’una de petanca.
