Aquell meravellós any 1984

Es diu sovint que el 1984 va ser el millor any de la història del cinema. L’asseveració, que a priori pot semblar massa contundent i agosarada, pren força si es fa un repàs de la llista de pel·lícules que es van estrenar aquell any en concret. Els vuitanta van ser una dècada en què el cinema –amb el ressò incondicional del videoclub– va contribuir a definir i modelar l’estètica pop de la cultura, i trobem que moltes produccions d’aquella collita –la del 84 en particular– van esdevenir no només èxits comercials espaterrants sinó objecte de culte, i un bon grapat de les quals tindrien relleu generacional fins avui, a través de seqüeles, preqüeles, remakes i reboots.

L’any 1984 és l’any en què George Orwell va situar una de les seves obres més cèlebres, una distopia que gens casualment va estrenar la seva versió cinematogràfica aquell mateix any (1984 va ser escrita el 1949). També, rebobinant, és l’any en què Ronald Reagan va ser reelegit, la guerra encara era freda i Steve Jobs va presentar en societat el Macintosh. En aquells Estats Units conservadors d’ara fa 40 anys, la cultura, malgrat tot, era efervescent; de fet, com bona part de la dècada. Cinematogràficament, es continuaven estrenant superproduccions, però, trencant la norma, ni Spielberg ni Lucas van encapçalar el pòdium taquiller: Indiana Jones i el temple maleït restaria tercera, superada pels grans èxits de públic que van ser Superdetectiu a Hollywood i Els caçafantasmes. També es van estrenar amb molt d’èxit Karate Kid, Gremlins, Terminator, Malson a Elm Street i La història interminable, entre d’altres. Totes, pel·lícules que han tingut continuïtat fins avui.

Com matisa Josep Maria Bunyol, director i presentador del programa Memento , d’ICat, i autor del llibre Jo també veia Bola de Drac, “el 84 és, si no el millor, un dels millors anys del cinema comercial per a tots els públics”. Com recorda, és a partir de l’èxit de Star Wars que es produeix un gran trencament respecte al que van ser la resta dels setanta. “Venint del nou Hollywood amb domini de thrillers més foscos que retraten la corrupció del sistema, es passa a un tipus de cine per a tots els públics. Un canvi de paradigma que no tothom abraça i que rep crítiques com ara les del mateix Quentin Tarantino, que en el seu llibre d’assaig ho qualifica d’infantilització del cinema”.

El cine dels vuitanta en general, com bé destil·la Bunyol, té vocació d’arribar a públics molt amplis, “sense voler burxar gaire la consciència col·lectiva –la dels EUA–” i d’orientar les produccions al marxandatge, tal com va fer Lucas. “El que va tenir els drets de Gremlins es va fer un fart de vendre Gizmos, i què podem dir del logo d’Els caçafantasmes, que no passa de moda, al contrari”, destaca. Una voluntat de replicar-se que ha fet que molts d’aquells productes tinguin continuïtat “gràcies al poder de la nostàlgia i a com de pesats som els d’aquella generació, que ho hem transmès fins i tot als fills”, hi afegeix.

No cal anar gaire lluny per trobar-ne exemples. Recentment s’ha estrenat Axel F., la quarta entrega de Superdetectiu a Hollywood, dirigida a aquest públic ja granat, vinculat emocionalment a la saga d’Eddie Murphy. També a la mateixa plataforma trobem la nova entrega (i ja en van sis) de Cobra Kai, un producte destinat sobretot a una nova generació juvenil a partir dels personatges de la franquícia Karate Kid. I La història interminable, que té un musical, ha pres també certa rellevància arran de l’èxit d’una cançó que ressona a Stranger things, aquesta gran caixa de ressonància dels vuitanta i contenidor de nostàlgia. Això, malgrat que el film original no aguanta el pas del temps i, com considera Bunyol, tampoc és que fos gaire bo ja a l’època, salvat per la música, com succeeix amb Els caçafantasmes i Superdetectiu, realçades per bones bandes sonores d’aquelles que marquen per sempre.

Han passat quatre dècades i es nota molt com han canviat els temps. Si Indiana Jones ja és un octogenari i no se n’amaga, l’equip de Caçafantasmes ha passat a ser format exclusivament per dones i, ara, adolescents. Pel que fa a l’humor, com exemplifica Bunyol, estava marcat per una incorrecció que xoca amb l’esperit de la societat actual. Només cal revisar Top secret i el mateix Superdetectiu, que en aquesta nova versió ja es readapta als nous aires. Això, per no parlar del cine d’adolescents de l’estil de Boja acadèmia de policia i La revancha de los novatos. Pel que fa a la temàtica, destaca que algunes en canvi no només s’han perpetuat sinó que mantenen una premissa argumental molt potent. Com Terminator, que qualifica d’obra mestra i que tracta sobre la por real que Skynet (la IA) controli les nostres vides i ens substitueixi. I hi afegim, per què no, Amanecer rojo, aquella cinta en què els soviètics envaeixen territori nord-americà (Alaska). Esbojarrada amb Putin al poder?