“Peret, l’any 1974 a Eurovisió, es va trobar entre dos focs”

El gran Peret és un llibre de músic a músic. Jo, a Peret, l’admirava profundament i ell havia dit uns quants cops que admirava Los Manolos, així que, més que un llibre fet per un especialista en la matèria, és un llibre fet de tu a tu, a partir d’una bona relació existent entre dos músics. D’altra banda, he procurat fer-lo molt coral, amb testimonis de gent que havia conviscut o treballat amb ell i que m’ha aportat coses interessants que, malauradament, no vaig arribar a temps de poder comentar amb ell.

Sí, gràcies a la bona relació que tenia amb ell i que encara mantinc amb la família. La Rosita, la seva filla, i en Dani, el seu net, em van dir que em passarien coses, però que en aquell moment les tenia una productora que n’estava preparant un film [El rei Peret, 2024]. Els vaig acabar anant a buscar en bici, que és com em moc sempre, amb una motxilleta per endur-me unes quantes fotografies i em vaig trobar amb un immens bagul de plàstic ple de fotografies, retalls de premsa, pel·lícules familiars... Vaig deixar la bici per agafar un taxi i, de seguida, vaig trucar a l’editorial per dir-los que teníem un tresor!

No ho sé, és una pregunta que m’he fet moltes vegades i que els periodistes sovint em feu... En tot cas, ja saps que vivim en un país que, a diferència de França, no té gaire memòria per als escriptors, músics, artistes, cineastes... que han fet coses rellevants per la cultura. Sí que tinc el convenciment, o, si més no, l’esperança, que, tard o d’hora es reconeixerà l’aportació de Peret i la rumba catalana. En el pop espanyol, per exemple, hi va tenir un paper més que fonamental...

Si s’hagués d’establir per a la rumba catalana allò que, per al jazz, s’anomena un real book, els temes, bàsicament, serien els de Peret. També de Los Amaya, El Pescaílla, Rumba Tres i, per descomptat, de Gato Pérez, però, sobretot, de Peret. És difícil imaginar fer una sessió de rumba i no tocar el Tracatrá o El mig amic.

Sí, i un gran seductor, també. Quan Peret obria la boca, tothom callava i se l’escoltava. Sabia vendre, era un excel·lent venedor. I tenim sort que va caure cap al costat de la música, però si hagués acabat en el de la venda, o en el de fer vi, o en el de pintar quadres –tasca a la qual es va dedicar ja de gran–, també hauria triomfat! Tenia la capacitat de convèncer-te plenament d’allò que feia.

Sí, i de la mare, també. Durant la seva infantesa va passar molt temps acompanyant-los i, sens dubte, va aprendre ben ràpid el que calia fer per aconseguir-ho.

Sí, perquè, per a en Peret, la part escènica era tan important com les gravacions o les composicions. El recordo insistint-me sovint que la rumba és elegància, i que a l’escenari no podies sortir com anaves al carrer. I, en aquest sentit, es va emmirallar molt en Elvis.

Peret va anar a demanar permís al seu pare per endur-se’l, ja que aleshores era encara molt jove. Li va dir la veritat, que és que l’havien amenaçat de mort, i que, si volia que es quedés a casa, ho entendria perfectament. Però hi va acabar anant. Peret, a Eurovisió, hi havia d’haver concursat l’any de Salomé. Finalment ho va fer, però el 1974, enviat pel règim franquista amb la voluntat de maquillar tot el que estava passant al país, com ara l’execució de Puig Antich. Peret, aleshores, ja era conegut a Europa i no li calia, però el règim el va amenaçar. Anys abans s’havia salvat de la mili per un tripijoc de la mare, i li van acabar dient: “Ja que no vas fer la mili per la pàtria, almenys faràs això.” L’oposició li va retreure que fes el joc a la dictadura i el va amenaçar. Peret es va trobar entre dos focs. Al final va guanyar Abba, que són un grupàs, i Peret va quedar novè.

Va voler fer un punt i a part. La vivència que fa cadascú de la religió o l’espiritualitat és molt particular. Va tenir, segons deia, una revelació, però també és cert que, en aquell moment, la seva carrera havia tocat sostre. En Pere, però, era una ànima lliure, i al final va tornar a cantar.