Quatre dones, llegendes i redempció a Formentera

Laia Aguilar és un somriure serè. Les seves obres semblen dolces, però sempre tenen un drama de fons, de motor narratiu. I la llum de la redempció. Ara presenta la seva sisena novel·la, Tots aquells mars (Columna), ambientada a la fotogènica Formentera, amb un rerefons de rondalles i llegendes locals i la relació entre una àvia, la filla i la neta. Bé, dues netes, tot i que una és present en el buit que va deixar fa vint anys.

Nascuda a Barcelona el 1976, Laia Aguilar Sariol és llicenciada en comunicació audiovisual, guionista de sèries de televisió i de pel·lícules i professora a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Va debutar en novel·la amb Wolfgang (extraordinari), amb què va guanyar el premi Carlemany 2016 i el premi Atrapallibres 2018. Després van arribar Wolfgang. El secret del pare, Juno (premi Protagonista Jove 2020), Pluja d’estels (premi Pla, 2020) i Les altres mares.

“Les novel·les de Laia Aguilar sempre tenen profunditat emocional i riquesa narrativa, amb què explora temes universals amb una mirada evocadora”, va declarar l’editora Glòria Gasch en roda de premsa. “Una prosa lírica amb la capacitat de captar la bellesa i la complexitat de les emocions.”

Tots aquells mars, ambientada en “una illa de Formentera allunyada de la visió turística”, està estructurada en capítols amb la veu en primera persona o bé de l’àvia Matilde, o bé de la seva filla Helena o bé de la Greta, neta de la Matilde, filla de l’Helena i protagonista principal. Tres veus ben diferenciades, és clar.

Encara hi ha un personatge important més, la Julieta, germana petita de la Greta, que va desaparèixer fa vint anys i, tot i això, és ben present. Perquè Aguilar combina dos temps, el present, que és quan la Greta torna a l’illa, té 35 anys i vol cuidar l’àvia, i un passat mostrat amb retalls de vivències entre les dues germanes.

“Tot va començar quan, fa uns anys, em va caure a les mans un llibre de llegendes i rondalles de Formentera, una illa que m’estimo molt i on he passat moltes vacances. Vaig decidir escriure una novel·la inspirada en aquestes històries”, va explicar l’autora.

“Soc molt realista, però em va despertar la curiositat el món de les llegendes, en especial la del rei Sigurd; per primer cop en una novel·la he afegit un punt de fuga, un espai per a la fantasia”, perquè Aguilar ha jugat amb el simbolisme, la imatge poètica i la fantasia.

Pel que fa a llegendes, una de les destacades és la del rei Sigurd I de Noruega. Es diu que cap a l’any 1108, rumb cap a la Terra Santa, es va fer seu un tresor que els pirates amagaven en una cova de Formentera. Un tresor que va acabar al fons del mar, entre Formentera i Eivissa, i que avui encara és tradició sortir a buscar. A més d’aquesta llegenda, també hi tenen molt de pes les històries de sirenes.

“Les meves novel·les són cent per cent de personatges. Primer els creo i ells em van donant la història. En aquest cas, a més de l’espai on passa tot, tenia clares les dues germanes, Greta i Julieta, i que una desapareix. Dues germanes amb una relació conflictiva”, hi va afegir Aguilar. “De fet, l’Helena i la Greta tampoc es porten bé; la mare responsabilitza la Greta de la desaparició de la Julieta, cosa que encara no han superat; és una novel·la de relacions familiars, complicades, plena de silencis i secrets.”

Una pregunta recorre l’obra de cap a cap: què li va passar, a la Julieta, i quina implicació hi va tenir la Greta? Unes incògnites que queden resoltes.

“La Matilde, l’àvia, és el personatge que més m’enamora; parla amb els morts, veu sirenes... A través d’ella, accedim a la part més màgica de l’illa i de la història”, va confessar l’autora.

“He volgut parlar del poder reparador que tenen les històries, les llegendes, però també les nostres, i com les expliquem.” I, en aquest sentit, Laia Aguilar ja deixa clares les intencions de l’obra en la cita de Gabriel García Márquez que inicia Tots aquells mars: “La vida no és la que un ha viscut, sinó la que un recorda i com la recorda per explicar-la.”

“En les meves obres m’adono que sempre hi ha un drama de fons que marca la relació dels personatges, però també hi ha lluminositat, esperança i redempció i, a més de la redempció, altres temes que hi apareixen són la pèrdua i la culpa.”

Com a anècdota, Aguilar va explicar que, en un curs de dramatúrgia, va aprendre a deixar-se anar més a l’hora d’escriure aquesta novel·la, tot i que no és autora de sotmetre’s a paràmetres gaire rígids quan escriu narrativa. Com a professional dels guions, sí, però això és una altra cosa. “En el curs ens van ensenyar a jugar amb imatges i objectes, amb el simbolisme, així que em vaig omplir la paret d’allà on escric amb fotos de mar, fotos meves de petita i, el millor, vaig posar dins d’una capsa una clau polsosa, una posidònia dissecada, un tros de corall..., sense saber quina funció tindrien en l’obra. I la van tenir”, va dir somrient.