“Actualment, la burocràcia està impedint l’art”

Mai. En cap cas es vol fer un festival diferent de l’altre. Són diferents perquè les obres que pots programar canvien; per tant, han de ser diferents per força. El que sí que intentes és, quan has fet un error gros, intentar no repetir-lo.

Aquest any surten més espectacles perquè hi ha menys espectacles internacionals que ens cabessin als escenaris de Girona, o que estiguin de gira aquestes dates. Si tens un cost una mica més baix en espectacles molt grans, pots fer més espectacles que no siguin tan cars. Cada quatre anys, més o menys, sí que revisem el festival. En un moment determinat, vam decidir posar-hi espectacles internacionals; en una altra època vam decidir fer-hi coproduccions, i això va quedar integrat. En una altra època vam dir: “Ara intentarem que serveixi perquè el d’aquí surti a fora”; per això aquest any hem acabat d’anar a Avinyó. I, en un altre moment, vam dir: “Ara intentarem que arribi a escoles i instituts.”

A nosaltres, ens agrada seguir alguns artistes; no hi ha gaires festivals que ho facin. Potser no venen cada any, però sí que van apareixent periòdicament. N’has dit alguns. Xavier Albertí en seria un altre. Entre molts d’altres... Nosaltres procurem mantenir-los i també que cada any entrin propostes noves, gent nova. Aquest cop, per exemple, es podrà veure Thauma o els Informalls, que són dues companyies d’aquí, joves, que no havien estat mai al festival, i amb els internacionals, igual: Guillermo Cacace fa La gaviota. És un argentí que no ha estat mai ni aquí ni a Espanya. O el grup Bonobo, xilens, tampoc hi han estat mai. Però, alhora fixa-t’hi, hi ha la Marina Otero, en Sergio Blanco... La idea és incorporar-ne de nous, junt amb els que es van repetint.

Sí, de festivals de teatre, n’hi ha molt pocs. En canvi, en música ho són gairebé tots.

Fa anys que soc el director, però no des del principi. Entenem la direcció com una gestió col·legiada. És evident que jo duraré molt poc; és una obvietat. Però la raó de l’equip més àmplia és per disposar d’una direcció artística més horitzontal, més planera, i que hi hagi més gent que hi treballi. Ara, no deixa que hi ha d’haver algú que faci de director, òbviament, que és qui ha de sortir a explicar les coses, però per al que és triar les obres i anar a veure obres de teatre, etc., som uns quants.

Sempre poso l’exemple de França, on hi ha un centenar de teatres públics i no sé pas quants festivals. És bo que n’hi hagi molts perquè així hi ha més gent que entra al món de la creació, teatre, dansa, circ, però també et passaria igual amb altres llenguatges, amb cinema, amb el que tu volguessis, i per tant com més portes hi hagi millor. I després jo crec que és bo que vagin sortint festivals més petits, que amb el temps ja es veurà en què es convertiran. De festivals, com passa amb les persones, n’hi ha que duren molt i n’hi ha que duren poc. Per a mi, com més n’hi hagi, si tenen un sentit i sobretot no són còpies dels que ja hi ha, millor. Encara diré més: jo animaria els artistes joves que n’engeguin si veuen un forat que s’ha d’omplir i se’n veuen amb cor i amb energia.

Els directors de festivals o de teatres públics, privats o no públics, no han de ser, necessàriament, ni directors de teatre o de dansa o coreògrafs, ni gestors. Jo crec que poden ser una cosa o poden ser l’altra. Dependrà, per mi, de les ganes, de com ho facin, òbviament, i de l’energia que vulguin posar a cada cosa. Si el director d’un festival és també director artístic, és absurd que no hi pugui fer les seves obres. Perquè bàsicament se l’ha agafat per la seva trajectòria, no per la seva gestió, perquè en general no n’ha fet. Per tant, jo crec que un director artístic ha de poder fer, en un festival o en un teatre, les seves obres. Una altra cosa és que llavors es poden mirar les fórmules i els límits, i els dies que dedicaràs o el temps que dedicaràs a dirigir espectacles teatrals, que hi hagi algú a la casa mateix que t’ajudi i que faci l’altra feina perquè no quedi despullada. És un error tenir un director d’escena o coreògraf que no pugui programar les seves obres.

Què correspon a un municipi o a l’altre és una cosa que mirem nosaltres i els polítics, com és lògic, de cada un dels llocs. Des del punt de vista artístic i del públic, això compta molt poc. No se m’havia acudit de pensar si hi havia més coses a Salt o a Girona. Sí que és veritat que hi ha una cosa que és bàsica i és essencial, i és que després d’uns anys nefastos, El Canal funciona i des del meu modest punt de vista funciona bé, té sentit el que fa i compleix una funció no local sinó de país. Per tant, és clar, El Canal funciona bé, s’hi assaja i actua. No són per a Temporada Alta, només faltaria, sinó durant tot l’any. El que sí que és rellevant per mi és que El Canal fa la funció per la qual es va construir el 2007, finalment, després d’uns anys, per mi, nefastos.

També hi ha el Buenafuente i el Pongo, però que ja estan dins de la programació. Bé, són tres i l’any passat eren quatre. No estan en un espai sol. El monologuisme és una forma d’humor català; són nets d’en Rubianes i pares d’en Buenafuente. Quan va sortir la possibilitat de portar l’humorista, vam entendre que calia un major aforament. Al Pongo, de Judit Martín (amb Alba Florejachs i Mónica Ballesteros), necessiten més espai, per això el van posar en un teatre, que és allà on toca. No repetim específicament a La Mercè, tot i que va anar superbé i dona gust treballar-hi. De fet, hi farem altres coses, com una intervenció de La Veronal, per exemple.

Al teatre internacional també tendim a coproduir. És la fórmula que permet que les companyies catalanes facin viatges d’anada i tornada.

Jo crec que amb tot el que és de cultura, si no hi fos no passaria res. És a dir, passaria si la gent no pogués menjar, si la gent no tingués electricitat... Si no, no passaria res que fos socialment considerat greu. Ara, sí que és veritat que el que passaria és que primer es perdria un dels importants lligams que té el país amb l’estranger [l’any passat es va representar per primer cop un muntatge íntegrament en català al festival d’Avinyó]. També els artistes tindrien una porta menys per anar a trucar amb els seus projectes per anar a buscar coproductors. Això segur. Tercer: hi hauria a Catalunya menys opcions per als ciutadans per veure espectacles internacionals, i en el cas, òbviament, de Girona i la seva àrea, moltes menys opcions de veure espectacles. Hem de tenir en compte que l’Ajuntament hi posa escassament una vuitena part del pressupost global del festival. Per tant, si només fos la programació, amb els diners municipals es veurien... una vuitena part, exactament, dels espectacles que es poden fer. I quart, sense el Temporada Alta no hi hauria possibilitat que totes les escoles i tots els instituts, a través de la Fundació Ciutat Invisible, tinguessin contacte amb el món escènic.

Els costos internacionals han pujat molt perquè s’han apujat molt els viatges i perquè aquí a casa també s’han apujat molt els hotels; per tant, és obvi que s’han apujat molt. Les solucions són, de cara als viatges, intentar posar-se d’acord amb més gent per portar coses, és a dir, coses que portem aquest any a Llibertat d’Amèrica, que en portem moltes, doncs ens posem d’acord amb el festival de l’Otoño de Madrid, amb el de Cadis, Tolosa, Itàlia o amb París, perquè els vols més cars que són els que venen d’Amèrica per a tu. Aquesta és una manera d’abaixar-los. Hotels i això no hi ha manera d’abaixar-ho. Costa el que costa i encara que els portis junts, quan els tens aquí els tens aquí. I per tant, simplement els costos s’han apujat i s’han de pagar.

A Catalunya i Espanya algú s’hauria de mirar la part administrativa. S’està fent molt costerut i afecta extraordinàriament la part artística. Tant per les formes de subvenció que pateixen moltíssim les companyies com per les necessitats legals per fer espectacles en espais que no siguin estrictament teatrals.

Sí, això és bastant general. Després depèn dels interventors i secretaris que hi hagi a cada espai. Actualment, la burocràcia està impedint l’art. Si és complicat per a nosaltres, que som un projecte gran, per a companyies i per a gent jove i així, es converteix en una tortura insuportable. Corregir-ho no costa diners; més aviat n’estalvia, perquè no hi hauria d’haver tanta gent fent papers, i en canvi, facilitaria que la burocràcia es mogués amb més agilitat.

No, perquè és a l’aire lliure i també perquè l’Ajuntament de Celrà ha posat totes les facilitats. Aquest no és el problema

Tampoc perquè la relació es fa directament amb el capítol de la catedral i és un espai obert al culte i que ja ho té tot disposat per rebre gent. . Girona és del llocs d’Europa on és més difícil disposar d’espais alternatius per fer teatre. Per exemple, havíem fet un espectacle boníssim, a l’antic teatre de l’Odèon. Ja va ser difícil, llavors; ara seria una cosa complicadíssima.