Música
Roger Mas
Cantautor
“Això de ‘reivindicar’ no m’ha agradat mai gaire”
El músic solsoní es retroba amb la Cobla Sant Jordi per a un segon disc amb temes inèdits i noves lectures de velles cançons
“Amb procés o sense, encara hi ha país. Mentre siguem uns quants que cada matí ens diguem ‘bon dia’, encara hi serem”
Dotze anys després de la seva primera col·laboració conjunta, i havent coincidit des d’aleshores en un munt d’escenaris d’arreu del país, Roger Mas (Solsona, 1975) i la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona tornen a sumar esforços a Vol. 2 (Satélite K), un disc fet amb més voluntat de “passar-ho bé” que l’anterior i amb Xavier Guitó encarregant-se de tots els arranjaments. El treball, que Mas i la Cobla, de moment, presentaran l’11 d’octubre a la Fira Mediterrània de Manresa i, l’endemà, a l’Auditori de Girona, té noves lectures de velles cançons del solsoní (Si tu m’ho dius, de Mística Domèstica, o I la pluja es va assecar, de DP) així com un bon feix de talls inèdits, com Quan tothom viurà d’amor, cantada amb Marina Rossell, que ja havia interpretat aquest poema del quebequès Raymond Lévesque en el disc Barca del temps (1985), o La canzone dell’amore perduto, gran balada de l’italià Fabrizio de André.
Molts cantautors quan volen engrandir el seu so, o fins i tot posar-hi una mica de ‘swing’, criden una orquestra. Vostè, en canvi, sol cridar una cobla. Busca, però, el mateix?
No, el que busco, principalment, és passar-ho bé, i amb aquest disc més descaradament que en l’altre. En la primera col·laboració amb la Cobla hi havia la voluntat d’experimentar i, també, de reivindicar, que és una cosa que no m’ha agradat mai gaire però que, en aquell primer disc, certament hi era una mica. Ara, però, portem dotze anys passant-nos-ho molt bé en els bolos i volia que, en aquest disc, això hi quedés reflectit. Tenia ganes de fer una cosa més lleugera i alegre. Una mica, explico sovint, com la diferència entre Mozart, que t’està cridant tota l’estona l’atenció (“goita, goita això!”), i Haydn, que va fent mentre passen un piló de coses divertides i interessants.
Si no ha volgut posar l’èmfasi en la reivindicació és perquè al so de cobla ja no li cal ser reivindicat?
És que la reivindicació em sembla contraproduent... És necessària, sí, però no imprescindible. Quan reivindiques una cosa, sembla que vulguis encolomar a algú una responsabilitat. O una mena de sentiment de culpa, fins i tot. És com dir al públic, amb un punt fins i tot de superioritat moral, que hauria de fer un esforç perquè les coses canviïn. La cobla, pel que fa la percepció que en té molta gent, no està normalitzada. Arrossega encara molts prejudicis, sobretot perquè hi ha qui ha destinat molts esforços perquè això sigui així. Però, al capdavall, la millor manera de reivindicar-la és treballant-hi lliurement, fent les coses divertides i fent-les bé.
En el primer volum va unir en un mateix tema la música popular valenciana, balear i catalana a partir de la Muixeranga d’Algemesí i, en aquest segon, en canvi, ho ha fet amb ‘Aiguardent, figues, coca i vi blanc’, típica del Carnaval de Solsona, una cançó valenciana de bressol (‘La meua xiqueta és l’ama’) i ‘Flors de baladre’, un tema d’Isidor Marí inclòs en un disc dels menorquins UC.
Sí, és el que deia: la Muixeranga és èpica, reivindicativa, dramàtica... Amb aquestes que faig ara [englobades en un tema anomenat Tres branques] defenso igualment que la meva nació és la llengua, però des d’una manera més alegre i lluminosa. Volia deixar a entendre, d’alguna manera, que, amb procés per la independència o sense, encara hi ha país, i que mentre siguem uns quants que cada matí ens diguem “bon dia”, encara hi serem. Diuen, de fet, que, durant molt temps, Israel va ser un sol senyor que parlava hebreu al seu fill...
La salut del català no és per llançar coets, però...
Totalment. És lamentable, per exemple, que tots els que fem un producte cultural en llengua catalana ens hàgim de trobar sempre amb tremendes dificultats per saltar la barrera que hi ha entre el que, per a les administracions, són la comunitat valenciana i la comunitat autònoma espanyola de Catalunya. Normalitzar una llengua és tenir-ne clars els límits d’on comença i on acaba. I això és una cosa amb molt d’interès perquè no sigui així.
Fa ‘Aqueres montanhes’, que és l’himne aranès, ‘La dansa de Castellterçol’... Es fa bona feina, en aquest país, amb el repertori popular?
Jo crec que sí. Fa no gaire divendres, a Solsona, en el concert de vigília de la festa major, que es fa rebuscant partitures del patrimoni musical que és aquesta festa, l’Alba Careta va fer una versió dels Goigs de la Mare de Déu del Claustre, absolutament estupenda. Ho sentia en clau de jazz i pensava: “Això, si ho sent un americà, li cauran els collons a terra”, ja que és una cosa que, per un cantó, l’entén però, per l’altre, el de la matèria primera, no hi té accés. Sempre he defensat molt la idea de jugar amb el patrimoni. La part museística és important i hi ha d’haver algú que la faci, però la tradició ha de ser una cosa viva que pugui parlar d’una època però també de totes les altres que hi ha al museu. Ha de poder parlar de tu però, a la vegada, també de la dels teus pares, avis i rebesavis.
Això de la cobla li ve de l’avi, de fet, a vostè.
Sí, Joan Solé Costa, l’avi Joan. Tocava el clarinet, el saxo tenor i la tenora en una cobla orquestra que es deia Diamant Club. Als anys trenta i quaranta, quan una orquestra anava a una població, no feia un concert, sinó totes les festes: les cercaviles, les sardanes, el ball… Més endavant, quan ja havia deixat de fer de músic i va tenir dificultats econòmiques, es va veure obligat a vendre’s l’instrument pel qual li pagaven millor, que era la tenora, així que em va ensenyar a tocar el saxo o el clarinet... però no la tenora, que va quedar pendent. Segurament per això, quan vaig començar a cantar, tenia molt clar que, si algun dia podia incorporava un instrument melòdic a allò que feia, ho faria a través del so de cobla.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
